Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 3/05/2022

Si espia com una dictadura, atonyina com una dictadura i jutja com una dictadura, és una dictadura. I si a més espia com un sapastre, atonyina com un sàdic i jutja amb parcialitat és una dictadura espanyola. No hi ha més. Per què no ho diem clar d’un cop? Per què cap editorial de diari no parla clar? Per què fins i tot els nostres polítics ‒declamacions sorolloses però buides a banda‒ no fan res després de confirmar la primera frase del paràgraf? És que l’única resposta davant d’una dictadura és el sotmetiment? I si és així, com pensen acabar amb ella?

Quan hi ha un elefant a l’habitació no es pot parlar de segons què. Té una certa proximitat al context al qual al·ludim quan diem «Al tanto, que hi ha roba estesa». La darrera s’aplica especialment quan hi ha canalla, però també quan hi ha algú que no es convenient que senti el que volem dir. A España l’elefant que tothom coneix i que ningú no vol mencionar pel seu nom és la dictadura. Estem en una dictadura disfressada, però rep  tants noms que ens fem un embolic. Primer ve aquell tan divertit que diu que estem en una «democràcia consolidada». A causa de l’afer d’espionatge aquest vestit ja s’ha cremat, ara són una «democràcia defectuosa», i encara perquè aquells que miren només veuen les aparences. Ja se sap, tothom veu el que sembles però pocs toquen el que ets. Entre els pocs hi ha, posem per cas, els morts pel GAL, els empresonats injustament pel referèndum, els perseguits penalment dels CDR, els atonyinats per votar… El segon nom, bastant més ajustat, és el de «democràcia autoritària» o «autoritarisme postdemocràtic», com l’anomena Josep Ramoneda. Ara, en el fons no és més que un eufemisme. Li escauria més «autoritarisme postfranquista». En Vicens Partal prefereix el concepte de «Etnocràcia» o «democràcia ètnica» perquè la majoria nacional que monopolitza l’Estat limita els drets d’una minoria nacional, ètnica, a la qual considera sospitosa de mena. En qualsevol cas, NO estem en una democràcia més que de nom, per la convocatòria regular d’eleccions i per l’aparença de certes llibertats públiques.

Ja em diran quina és la diferència entre les paraules de Macarena Olona: «¿Cuál es el problema? ¿Que les han espiado? Poco les han espiado», les de Margarita Robles: «Qué tiene que hacer el estado cuando alguien vulnera la Constitucion, cuando alguien declara la independència?», i les d’Ada Colau: «No tinc por de ser espiada perquè no tinc res a amagar». És evident, les paraules de les dues primeres són la veu de la dictadura governant. La tercera és la de la covarda col·laboracionista que ha interioritzat els valors de la dictadura, i que no expressa res més que és l’esclau obedient i submís.

Read Full Post »

Era tan pobre, tan pobre, que només tenia quartos. Així fa la dita. Jo m’atreveixo a proposar-ne una altra: Era tan pobre, tan pobre, que no pensava perquè no tenia paraules. «Que no tenia paraules, direu?»,  «Com pot ser, és que era sord, cec i mut i no havia après a parlar?» «No, res d’això, no tenia cap problema físic, però tres-centes paraules constituïen tot el seu vocabulari i amb elles s’havia d’apanyar per a tot. És clar, on altres veien alzineres, roures, carrasques i avellaners, ell només veia «arbres» i a tot estirar «un bosc». Allà on altres veien porcs senglars, cabirols, guineus, teixons, mosteles, conills, eriçons i musaranyes, el només hi veia «bestioles». Si algú li parlava de la infinitat de matisos del gris, ell només podia expressar-se amb un lacònic «blanc» o «negre»… Era molt trist, al seu cap només hi havia dos-cents conceptes descriptius, trenta verbs, quaranta adjectius i trenta adverbis, conjuncions i pronoms. El pobre home no llegia.»

Ser pobre de paraules condemna l’individu a ser pobre de pensament, perquè amb les paraules anomenem les coses, i també donem veu als nostres sentiments, desitjos, patiments i alegries; qui té més paraules percep més realitats i els dona nom, altrament li passen desapercebudes moltes coses, tant del món exterior com de l’interior. Amb elles percebem, recordem, ens relacionem amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixos. Si som alguna cosa més que bèsties és gràcies a elles. L’horitzó del nostre pensament no va més enllà de les paraules amb què el podem dibuixar. El primer que faria una dictadura perfecta seria retallar el diccionari, podar-lo de les paraules que permeten discrepar, matisar, oposar-se, que permeten pensar per compte propi.   

Per això penso que dies com avui han de convidar més que mai a la lectura. I no és només perquè un individu que no llegeix no és gaire diferent d’un que no sap llegir, ambdós mancats de llum. La lectura ens fa viure més anys, perquè jo hi era quan Odisseu enganyava Circe, i també quan Plaerdemavida feia d’alcavota per a Tirant, i també quan Raskòlnikov embogia a la seva golfa de Sant Petersburg, i també quan el vell Nelson patronejava el seu llaüt Ebre avall. Per això hem de dir als joves que llegeixin, perquè amb les paraules assoliran una immortalitat cap endarrere, i perquè amb elles podran construir-ne, escrivint, una altra cap endavant. Perquè amb les paraules viuran més, pensaran més i sentiran més.

Read Full Post »