Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/04/2022

Diuen que Cleòmbrot d’Ambràcia es va suïcidar després de llegir el Fedó, el diàleg platònic que descriu el darrer dia de vida de Sòcrates. La notícia, no contrastada, afirma que fou perquè, entre altres coses, s’hi diu que filosofar és aprendre a morir, i que cal encarar la mort sense por, i fins i tot amb alegria.

Sòcrates va morir per la seva mà un dia del mes d’abril de l’any 399 aC. Havia sigut condemnat a prendre la cicuta (un verí paralitzant d’origen vegetal) pel tribunal popular de la ciutat d’Atenes. L’havien acusat i condemnat per impietat, per corrompre la joventut i per inventar-se nous déus. Del matí fins a la posta de sol, que és quan havia de complir-se la sentència, Sòcrates va estar dialogant amb els amics que l’acompanyaven. Ningú no podia entendre que no tingués por de morir i que, alhora, pensés que la mort era un alliberament. Com s’havia d’entendre la paradoxal afirmació del filòsof segons el qual calia condemnar el suïcidi i alhora es podia desitjar la mort?*** La resposta és doble: nosaltres no podem disposar de la nostra vida i del nostre cos, car només en som usufructuaris perquè pertany als déus assenyalar l’hora. I, alhora, cal esperar que la mort doni felicitat als justos i els alliberi de tot mal.

El lector -fetes les actualitzacions oportunes- reconeixerà en les anteriors afirmacions dues tesis centrals del Cristianisme en relació al tema. Però el cas és que son anteriors en  quatre segles! Segurament és per aquesta raó que es diu, amb plena justícia, que el Fedó és el llibre que més ha influït en el pensament antropològic i religiós europeu. Plató va donar el to del que seguiria, un parell de receptes de notable eficàcia per enfrontar-se a la mort amb una certa solvència, la primera per tal de no desesperar i la segona per a tenir esperança. Des d’aleshores, el tractament teòric de la mort, la preparació per aquesta i el conjunt de sistemes de consol anticipat han tingut, arreu, una base religiosa. Les diverses tradicions religioses s’han enfrontat a la mort humana pel senzill procediment de negar-la: com que només mor el cos i l’ànima és immortal (tesi central del Fedó), la vida consisteix essencialment en una preparació per al que vindrà després. La nostra època, com més va més agnòstica i atea, ens troba ben poc preparats per pensar la mort. L’amaguem als nens, els padrins dels quals «se n’han anat de viatge», la silenciem entre nosaltres, fent-ne un tabú i la traiem de les cases. Ara morir és una cosa que «passa» als hospitals perquè, inevitable, la volem llunyana. Però les mentides alternatives no funcionen perquè només amaguen, a còpia de deshumanitzar, allò que forma part de la vida, perquè és el seu final. Ens cal una litúrgia laica de la mort, encara que només sigui perquè la puguem mirar de cara.

***El diàleg arriba a aquest punt quan Sòcrates, que acaba de compondre un poema a la presó, es refereix al poeta Evèn. Li demana a Cebes, que, quan el vegi li digui el següent:  «Saluda’l i, si té seny, que em segueixi tan aviat com pugui. Perquè, pel que sembla, me’n vaig a vull; així ho manen els atenesos». Evidentment, tots els que acompanyen Sòcrates interpreten la frase com una invitació al suïcidi.

Read Full Post »

La consciència de la ignorància és el principal motor del progrés. No cal ser Sòcrates per saber-ho. Les persones que s’esforcen per aprendre i que acaben trobant coses interessants, i sovint també útils, acostumen a ser aquelles que intenten descobrir coses que no sabien. De vegades penso que els educadors, en lloc d’exposar als nostres alumnes les antologies del que sabem els hauríem de fer més conscients del que encara queda per descobrir. Crec que va ser Descartes que va dir que bescanviaria de gust tot el que sabia (i no era pas poc) per la deumil·lèsima part del que ignorava. Crec que era un tracte molt avantatjós.  Així, crec que hauríem de fer-los preguntar-se què és el que ignoren; millor encara, fer-los adonar-se que moltes de les coses que creuen saber, en realitat les ignoren, fer-los parlar i reflexionar sobre l’estat de la seva ignorància i fer-los conscients que molt del que estem convençuts que és la veritat científica, en poc temps «sabrem» que estava equivocat. No parlo per «épater le bourgeois», sinó per dir el que hi ha: a començaments del segle XVII era una «veritat de sentit comú» que la Terra era el centre de l’univers i que tots els astres giraven al nostre voltant. Qui posava en dubte aquesta «veritat» era acusat d’eixelebrat, d’ignorant i de mancat de sentit comú. I bé, ja hem vist com acaba la cosa, de moment.

I fins aquí el meu programa per esperonar la curiositat i l’afany de descobrir la veritat. Temo que no tindrà gaire èxit perquè la ignorància de la qual he parlat és massa docta per als propòsits dels novíssims currículums acadèmics perpetrats per les autoritats educatives. El problema no és que els aprovats automàtics, la possibilitat de passar de curs i obtenir títols d’ESO i BTX amb assignatures suspeses tendeixi a convertir els estudiants en autèntics «graduats en ignorància», sinó que també els condemna a ser «suspesos en curiositat». Quina han de tenir quan el saber no té importància.

Els gossos borden sempre als desconeguts. De la mateixa manera moltes persones riuen, condemnen i fins i tot odien allò que desconeixen. Amb l’exabrupte em refereixo al fet que, com més va més, hi ha persones que, sense vergonya, exhibeixen la seva ignorància, però no una ignorància que vol saber, sinó una ignorància orgullosa. Temo que arribi un dia deixaríem de pensar per no ofendre els que mai no ho han fet.

Read Full Post »

Els joves d’ara, abans i tot que dominin la lletra de pal, ja escriuen amb els polzes. És el primer que aprenen; només cal veure quants pares, per mantenir entretinguda la canalla o simplement perquè no facin nosa, els deixen el mòbil amb algun joc. És el primer esglaó del que es consolidarà amb els diversos xats de les xarxes socials. Aquests mateixos nens, al teclat del portàtil escriuen només amb un dit de cada mà. La mecanografia ha passat a la història. I l’escriptura manual està a punt de fer-ho.

És cert que encara s’ensenya a escriure a mà a les escoles, però l’escriptura analògica té els dies comptats. A Finlàndia, per exemple, des de 2016 ja no ensenyen la lletra lligada sinó directament les lletres de pal o impremta des dels 7 anys, quan comença l’escolarització. I encara ho fan només perquè l’escriptura a mà ajuda a desenvolupar la psicomotricitat fina, molt útil per a tot tipus de tasques. Però ja donen per fet que l’important és aprendre a escriure als teclats. Així i tot, no ensenyen dactilografia: l’ús eficient dels deu dits en l’escriptura a màquina. Pensen que, vist que la tecnologia avança tan ràpid que el vell «saber escriure a màquina» pot esdevenir innecessari. No sé què en diran les persones que durant més d’un segle han s’han guanyat les garrofes gràcies a la seva bona i ràpida dactilografia.  

La imprenta mai no ha perjudicat la cal·ligrafia, però la introducció dels teclats a les aules escolars sí que ho està fent. Al principi eren una innovació, ara gairebé són obligats en alguns cursos en què es fan servir només els llibres electrònics, cosa que obliga a estudiar i a fer deures a les pantalles. Ara que la pantalla on es pot escriure cap en una butxaca, el complet abandonament de l’escriptura manual entre els joves és únicament qüestió de temps. Ben aviat saber escriure només servirà per a signar, i potser ni això, atès que ja existeix la signatura digital.  

Diguin-me nostàlgic anticipat, però encara recordo la ploma que em van regalar a la primera comunió, q   ue em va fer servei molts anys. Temo que un dia o altre les les coses «escrites a mà» tindran aquell aire de raresa que ara ja tenen les coses «fetes a mà», que es venen pel doble de preu de les altres, mecanitzades, fetes en cadena. I és clar, en un món on tot pot ser reproduït en sèrie, com el que existeix només en un disc dur, una memòria flash o la pantalla de l’ordinador, allò que està escrit sobre un paper és irrepetible, com una vertadera obra d’art.

Read Full Post »