Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 10/03/2022

A la classe de filosofia, amb els meus estudiants de secundària, de vegades surt el tema de la mort com a objecte de reflexió filosòfica, és inevitable. En qualsevol cas jo no faig res per evitar un  tema que, efectivament considero central en la matèria. Els joves no pensen en la mort, per ells és un fenomen estrany, que només «passa als altres» i, bàsicament, als vells. Quan els pregunto si no coneixen cap persona jove que hagi mort, em diuen el nom d’algun cantant o famós, com ara Amy Winehouse o el vocalista de Nirvana. Ja ha passat el temps de mencionar Janis Joplin, Jimi Hendrix o James Dean. I aleshores els dic, «Veieu, és un tema per a totes les edats, com la malaltia, la pobresa, la justícia social, la igualtat, la justícia…» i els fan que sí, però continua essent un assumpte que els és aliè, si més no, és una matèria de la qual no els agrada parlar. És clar, penso, vosaltres, els joves, teniu més per viure que no pas viscut, i això de la mort, i encara la decadència del cos, ho veieu remot. Esteu lluny d’imaginar l’aparició de les arrugues, la caiguda del cabell, la pèrdua de turgència i prop seu, els efectes de la gravetat en l’enfonsament dels pits i la flaccidesa de la pell, les rampes, el dolor de les articulacions, la malaltia incapacitant, la misèria del cos…

És una gran veritat, els joves mesuren el temps mirant enrere, en direcció al moment que van néixer, la seva noció de temps es fabrica a partir del passat. En canvi, les persones que tenim més passat que futur comptem el temps a partir del càlcul aproximat, de vegades esperançat, del que ens queda. Comptem el temps endavant, visualitzant l’aproximació de la mort. Ens diem: «Puc viure perfectament cinc anys més, deu més. Al capdavall estic en forma, m’he cuidat. Fins i tot puc viure vint anys més, per què no?» No costa tant, si hem tingut sort, aquesta manera de pensar l’hem anat adquirint amb el temps, això és, per la força de la inevitabilitat.

Els que ho tenen pitjor són els joves als quals les circumstàncies obliguen a fer-se vells de sobte, en ocasió d’una malaltia o d’un accident greu. Aleshores el seu sentit del temps passa a ser el mateix que el dels vells, i alhora han de fer l’aprenentatge dolorosament, perquè tenen la certesa que els en queda poc. De sobte, se’ls ha espatllat el conte que a tots ens ha tranquil·litzat durant anys, un conte de rerefons musical, com si fos fet amb un metrònom -ja saben, l’aparell del pèndol invertit que compta el ritme-, un conte que parla d’ordre, no un ordre musical, però un ordre al capdavall. L’ordre que diu que primer moren els padrins, després els pares i molt més tard, és clar, nosaltres.

Read Full Post »