Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/03/2022

…Per als que no l’han tastat». Aquest un adagi que Erasme de Rotterdam va publicar el 1508 i amplià el 1515 per oposar-se a aquells que (fins i tot dins de l’Església) creien que la guerra era necessària i fins i tot podia ser justa. Els arguments del seu Dulce bellum inexpertis són tan bons ara com aleshores. Mira l’ésser humà, ens diu, si l’observes no veuràs enlloc que estigui fet per al combat. L’home no té urpes, ni ullals, la seva pell és fina, els seus ossos són precaris i en prou feines té força; la majoria de bèsties se’l farien sense esforç. En canvi, observa el brau, armat de banyes poderoses, el porc senglar tot ullals, i les feres són plenes de canins i urpes afilades com ganivets, fins i tot l’humil gall té esperons punxeguts. Endemés, la bèstia que no té mitjans d’atac, en té de defensa, com la cuirassada tortuga, les punxes dels porcs-espins o les escates del cocodril. I encara, aquelles que no disposen d’una cosa o altra tenen, si més no, mitjans d’evasió, caus per amagar-se, ales per volar i potes per fugir.

Però els humans, que ens volem superiors a les bèsties, ho som més que elles, car «bèstia» és el nom que millor ens escau. Lleó no menja lleó, però nosaltres hem fet de l’antropofàgia (sovint ben real, ara simbòlica) un signe d’identitat. Ens falten fiblons, ullals i urpes, però els suplim avantatjosament amb fusells, tancs i míssils.

Hi ha qui diu que la guerra és «normal» perquè sempre n’hi ha hagut. Aquesta naturalització de la violència justifica, a ulls dels «realistes», la preparació de la guerra com a mitjà per evitar-la. Ara n’estem vivim una mostra a Ucraïna, on la teoria de l’interès nacional significa no solament tenir fronteres ben guardades, sinó protegir els amics i destruir els enemics. I tot això, bé ho sabem, no es fa només amb fusells i al camp de batalla, sinó també amb violència policial i amb repressió jurídica, com fa España. Sigui com sigui, no hi ha cap guerra justa, ni santa, ni necessària, per molt que uns hi enarborin la creu, la bandera o raons humanitàries i altres diguin que és com fer una ferida al ventre per traure l’apèndix infectat. Una guerra no és més que una multitud practicant l’assassinat i el robatori. A ningú no beneficia, i si ho fa és als pitjors.

Read Full Post »

Fa uns dies una periodista molt popular va anunciar que el seu metge li havia dit: «Hi ha evidència que ja no pateix el càncer que l’ha afectat fins avui». Em va semblar una excel·lent notícia i em vaig alegrar molt per ella i els seus. A l’entrevista, però, després aclaria, sense adonar-se’n, el que realment li havia comunicat el metge, que era que «No hi ha evidència de malaltia» i també que «No havien trobat cap cèl·lula cancerígena al seu cos». Espero que el lector vegi la diferència substancial entre la primera afirmació i les següents. No és el mateix dir que «no hi ha evidència de malaltia» que dir «hi ha evidència que no hi ha malaltia». Si encara no es veu clar, potser serà útil aquest altre exemple. Si dic que «La majoria d’assassins són animals  salvatges» no estic dient que «la majoria d’animals salvatges són assassins». 

Els arguments precedents són anomenats «arguments d’anada i tornada» i constitueixen un dels més freqüents errors de lògica que cometem els humans. Els filòsofs l’anomenen «el problema de la inducció» perquè, efectivament, n’és una derivada. Si quan plou veiem després molls els carrers, inferim correctament que és a causa de la pluja. Per això mateix, quan veiem els carrers molls, inferim que ha plogut. I no sempre és així, perquè pot haver passat el camió de la neteja amb la manguera, posem per cas. La qüestió és que el costum de veure primer una cosa i després una altra ens fa pensar que una cosa és sempre causa o conseqüència de l’altra, encara que no sigui així. La variant més coneguda d’aquest raonament incorrecte, però, és la que passa més desapercebuda perquè els nostres prejudicis venen a alimentar l’error. Imaginem que tots els terroristes que hem descobert són musulmans. Podem inferir que tots els musulmans són terroristes? Evidentment no. Ni que tinguem un milió de casos, perquè aleshores hi hauria encara nou-cents noranta-nou milions de musulmans que no ho serien. I és evident que el 0’1% per cent no són tots. I tanmateix, ja sabem com raona el nostre cap xenòfob. I per acabar, deixin-me dir que la disciplina que estudia el raonament es diu lògica i és part de la filosofia, aquesta matèria que les llumeneres del Departament d’Ensenyament volen eliminar de l’educació secundària.

Read Full Post »

Volgut lector, permetria vostè que l’hospital li assignés un pediatre ‒perfectament competent en la seva especialitat‒ per tal que aquest li fes una operació a les vàlvules del cor per curar-li l’arítmia? I què li semblaria que l’implant dental que necessita li posés un podòleg expert?

Sàpiga, doncs, que el nostre Departament d’Educació es disposa a fer una cosa semblant amb el sistema educatiu a l’Educació Secundària Obligatòria. El nom que li posen a l’invent no és «sapastrada» com vostè intueix, sinó «àmbits» i «treball per competències». El propòsit oficial és que els alumnes tinguin menys assignatures durant els dos primers cursos de l’ESO i que facin un aprenentatge més competencial, significatiu i integrador. Oi que queda bonic, el redactat? A la pràctica, que ja s’està duent a terme en altres llocs, com al País Valencià, passa que les classes de matemàtiques són impartides, posem per cas, pel professorat de biologia. És clar, tot explicant biologia, i amb l’afany integrador que es promou, el professorat pot fer sumar, restar o multiplicar des de conills a cèl·lules, passant per protozous, algues i fongs. Però tothom s’adona que les matemàtiques que es poden ensenyar i aplicar des d’especialitats acadèmiques alienes són purament instrumentals, per bé que contextualitzades. És evident, per tant, que els continguts matemàtics se’n ressentiran, en quantitat i en qualitat, atès que qui els haurà d’impartir no en serà especialista. Val a dir que les matemàtiques són un llenguatge que requereix un espai propi on estudiar els conceptes, procediments i estructures que els són característics, i que només poden ser impartides amb dignitat i solvència pels que s’han preparat específicament.

El mateix, és clar, val a dir de qualsevol altra especialitat. En canvi, el decret que ens cau al damunt menysprea les consideracions precedents com irrellevants alhora que proclama, tàcitament i irresponsable, que no cal saber d’una matèria per ensenyar-la. Afirmació que només se sosté des de la més profunda ignorància del que significa el coneixement i la docència. S’entén tot quan hom s’assabenta que el nou model de qualificació acadèmica substituirà el tradicional «suspens» per un nou concepte: «En procés d’assoliment». Apa, rigui si pot.

Read Full Post »

Què tenen les bombolles de sabó que atrauen la nostra mirada? És fàcil veure un nen, i encara un adult, badant mentre contempla surar en l’aire una bombolla opalina, a mercè del vent, i assistir a la seva sorpresa quan dues bombolles es toquen, i juntes vagaregen fins que topen amb alguna cosa, o cauen, i aleshores esclaten sense fer soroll. Una bombolla és un no-res, una esfera plena d’aire limitada per una superfície feta d’una finíssima capa d’aigua sabonosa, la iridescència de la qual li ve donada pel reflex de l’aigua atrapada de la seva superfície ‒límit i alhora barrera‒ entre dues capes de molècules tensioactives. Té una realitat física tènue i fugissera, amb un punt de màgia.

Les qualitats físiques de les bombolles han alimentat metàfores interessants. L’expressió «bombolla immobiliària» feia pensar en la inflor econòmica, en la hipertròfia de preus que, si bé corresponia al furor constructiu, no ho feia amb la riquesa dels que havien d’adquirir els habitatges. Com totes les bombolles, el sostre de preus, sostingut únicament pel sabó de les hipoteques, es va ensorrar sobtadament. I què em diran de la consideració metafòrica, encara més evident, que l’ésser humà és una bombolla? En efecte, res no hi ha de més fugaç i més fràgil que la vida humana; semblem sòlids i substancials però quan naixem ja comencem a morir. Som una cosa vana que veiem inflar-se, resplendir un instant i esvanir-se després. Passatgers són els nostres projectes, com la vida. I tanmateix, qui sap si la condició mortal no és una benedicció! S’imagina vostè viure eternament? Valdria la pena fer res: llegir, aprendre, treballar, estimar, fer projectes, pensar en el futur… Si sabéssim que tenim una eternitat al davant per tal de fer-ho en qualsevol moment? Qui no postergaria tota activitat que no fos el pur plaer? I qui no acabaria mortalment avorrit de qualsevol activitat plaent convertida en (cadena) perpètua?

Però els humans aspirem a la immortalitat, no volem ser glòbuls efímers com l’ombra del fum. Volem ser eterns. Uns busquen perpetuar-se a través del cos, una forma d’immortalitat que ve de la sang. Altres cerquen la glòria amb el que roman, com un llibre, una estàtua, una cançó… Què farà vostè per escapar al destí de ser bombolla?

Read Full Post »