Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 8/12/2021

El títol no anuncia un debat religiós entre ateus i creients, i tanmateix l’he triat perquè em fa la impressió que en l’estèril però no innòcua polèmica dels «antivacunes» hi ha molt de fe. No es tracta d’una qüestió de fe religiosa, és clar, però sí d’un conflicte molt antic, el de la fe i la raó. En aquest cas d’una forma molt concreta d’irracionalitat contra una raó científica gairebé universal. Per això val la pena preguntar-se què creuen els que no creuen, en aquest cas, els que pensen que no s’han de vacunar.

Per començar diria que el col·lectiu antivacunes no és uniforme i les seves creences, conviccions i motivacions no són les mateixes. Forçat a simplificar per qüestions d’espai, parlaré dels ignorants, dels alternatius i dels egoistes. Dels primers es pot dir allò tan socràtic que la virtut és un saber i el vici ignorància. En efecte, no saber quins són els efectes reals de la vacunació pot dur a magnificar els seus riscos i minimitzar els seus evidents avantatges. La ignorància, amanida de por, genera desconfiança i, a voltes, una tossuderia recalcitrant a no canviar d’opinió. Hores d’ara i en aquest tema gairebé no es pot disculpar ningú per la seva desconeixença, que ja és culpable.

Els de fe alternativa, això és els que «saben» però en realitat només «creuen» que la Covid és un invent de les farmacèutiques per fer negoci, les quals lideren una conxorxa criminal i autoritària que inclou ministeris de salut, la majoria de professionals sanitaris i immunòlegs del món. Una conspiració que, a més, compta amb la col·laboració passiva ‒són corderets anant cap a l’escorxador, diuen‒ dels centenars de milions de persones que s’han vacunat. Aquesta mateixa fe els fa pensar que les «medicines alternatives» com ara el MMS (Solució Mineral Miraculosa) que promou l’inefable Pàmies, són més efectives que cap vacuna, la qual, a més, pot provocar autisme i ves a saber què…

Per acabar, hi ha els que simplement són egoistes, no pas ignorants ni delirants. Aquests volen tots els avantatges de la vida col·lectiva però cap dels seus inconvenients. Fan com els esquirols, que volen beneficiar-se de l’augment de sou sense anar a la vaga com els companys i sense perdre la paga. La millor opció, pensen, és que es vacuni tothom menys jo.

Read Full Post »

És el mateix dir que tots els imbècils són homes que dir que tots els homes són imbècils? Evidentment, no és el mateix. Posem per cas que la primera frase és certa, que tots els imbècils que hem descobert fins ara són del gènere masculí. Fins i tot en aquest cas, això no autoritza pas la generalització d’aquesta particular qualitat a tots els homes possibles. I tanmateix, aquest salt el fa molta gent ignorant o que sap poc de lògica, i és l’origen de no pocs errors i prejudicis.

Agafem un altre exemple senzill: donem per fet que tots els borratxos compren vi a la bodega. A més, sabem que Joan va a comprar vi a la bodega cada dia. Apa, volgut lector, tregui una conclusió d’aquestes premisses. Podem inferir d’aquest fet que en Joan és un borratxo? O potser no podem arribar a aquesta conclusió amb les dades disponibles? En efecte, no podem. I no podem per la mateixa raó que, encara que sempre que plou es mullen els carrers, del fet que estiguin molls no podem concloure que ha plogut. En realitat pot haver passat, per exemple, que algú els hagi regat, que hagi passat el camió de neteja o que hi hagi hagut una fuita de les canonades d’aigua de la ciutat. En qualsevol cas, els errors lògics proposats amb els exemples ens adverteixen de la precipitació de moltes de les nostres conclusions.

Em dirà vostè que en el cas dels borratxos no es pot establir definitivament que Joan sigui un borratxo, però sí amb una gran probabilitat. Li respondré que no, que pot ser que Joan compri vi a la bodega cada dia perquè ha de reposar el que es beuen els clients del seu bar. I també que del fet que tinguem feta l’experiència que molts borratxos compren vi, això no permet invertir la frase i afirmar que els que compren vi són borratxos. En realitat, l’exemple il·lustra el nostre afany de generalitzar i de trobar només confirmacions del que creiem, en lloc de casos contraris. Això ens du necessàriament a la formació de judicis erronis i, sovint, a engreixar prejudicis. Quan hem vist tres musulmans manifestar una determinada opinió o conducta que ens desagrada ja elaborem un judici ben negatiu sobre tots ells. Tinc dubtes, però, algunes vegades. Si tots els imbècils que conec són conservadors, deu ser que tots els conservadors són imbècils?

Read Full Post »

Quan des del poder polític s’imposa una cosa injusta, un nyap, una atzagaiada, una estupidesa o una maldat, les vertaderes raons per les quals es fa no es poden dir públicament. Això mateix passa ara amb la «darrera» modificació dels criteris d’avaluació per a l’ESO i el Batxillerat que té l’objectiu de concedir els títols corresponents a tothom, fins i tot a aquells que s’hi resisteixen vigorosament. La venen com una mesura «democràtica» perquè promourà l’aprovat universal i no pas en funció del mèrit o la capacitat, ai, tan elitistes.

Aprovar suspenent no millora el nivell acadèmic, no democratitza l’ensenyament ni fa progressar socialment, no augmenta el capital humà del país i no serveix per estimular els professionals de l’educació a perseverar en la seva impagable tasca ni a fer-la millor cada dia. Només serveix per «millorar» les estadístiques i estalviar als adolescents el «tràngol» de la repetició, a costa d’abocar-los al fracàs absolut a la vida real. Aprovar els que suspenen és desvirtuar l’objectiu de l’educació, que és ensenyar i aprendre, i avaluar l’après. És la mesura més antidemocràtica que hi ha car, sota el principi d’igualtat, és valora com a igual el que no ho és (l’esforç i el saber) i alhora es fa perdre tot valor als títols que es concedeixen. És una estafa als nostres millors estudiants, que rebran títols de paper mullat i hauran de marxar a l’estranger per tenir-ne altres que no facin vergonya i tinguin garantia de veracitat.

Durant els més de trenta-cinc anys que fa que ensenyo he après a tremolar amb cada intervenció potinera de la classe política en l’àmbit educatiu; sempre obeeix a qüestions d’oportunitat electoral, d’ideologia o de necessitat circumstancial. Als polítics no sembla importar-los gens el nivell cultural i la capacitat crítica dels ciutadans, tot indica que tracten d’anorrear-los. Potser temen que el futur immediat no permetrà donar oportunitats laborals als joves formats, així que és millor que no ho estiguin.

I acabo, la moda de menysprear l’educació «tradicional», que no plany a ningú perquè es basa en la cultura de l’esforç i està centrada en els continguts, a banda de ser una expressió d’ignorància institucionalitzada, és una forma autòctona d’harakiri pedagògic.

Read Full Post »

Per a qualsevol persona a qui la vida normal ha estat esbocinada, malmesa per un acte de violència sexual, el trauma i el terror poden sacsejar-la molt de temps després de l’atac. És una ferida de l’ànima, tant o més que del cos, que mai no s’oblida. Hom no sap on anar ni on girar-se, i esdevé tràgicament conscient de la roba que duia, del lloc per on anava, del que va beure, del que va fer o dir, d’on o a qui i de quina manera va mirar… Com si hom hagués estat d’alguna manera culpable del que va passar. Que això passi és deu a un error en l’educació que tenim les persones, la de creure’ns responsables d’allò de què només som víctimes. Però l’error més greu en l’educació no és pas en la consciència de qui pateix l’acció violenta, sinó en la de qui la comet.

En efecte, què es pot esperar d’uns homes que, quan de petits hom els diu com han de ser de grans, els dissenya un rol de depredador sexual? Evidentment, mai no amb aquestes paraules, però sí se’ls diu ­–o, gairebé pitjor, se’ls mostra­– que en el guió general de la sexualitat a l’home li correspon el paper de caçador i a la dona el de presa. Així, de la presa s’espera fugida i resistència, i del depredador constància i agressivitat i, és clar, indiferència per l’actitud i les paraules de la víctima. Les paraules, o els gestos i les mirades de complicitat que les acompanyen són que la dona “ha de dir que no” i fins i tot “ha de fer com si no”, però que això no vol dir res, perquè és que “sí”, en realitat. “Nen, no en facis cas, insisteix.” Aquest és el mot d’ordre.

A aquesta caricatura, tràgica i llastimosa, de l’educació masculina cal afegir-hi els ensenyaments de les religions tradicionals que assignen –sota comandament diví– un rol de submissió a la dona, considerada inferior a l’home (al capdavall va ser creada perquè no estigués sol i l’entretingués). S’hi suma també el greu condicionant general d’una societat jeràrquica on fins l’home més sotmés encara pot trepitjar qualsevol dona. I a la dona, què li diuen? És clar, la contraimatge d’aquesta que he descrit. Hom l’ensenya a veure’s sexualment atractiva, poderosa per aquesta capacitat de seduir i aparentment dominar i controlar el desig dels homes –no hi ha anunci que no insisteixi en aquest punt– i alhora se la urgeix a cobrir púdicament el seu desig. Així, per acabar, hom l’ensenya a pensar que tot el que passi és perquè s’ho ha buscat o consentit. Vet ací tota la teoria que precedeix la violència sexual. Només una altra educació pot evitar-la.

Read Full Post »