Hi ha qui creu que el «bonisme» és simplement la creença que tots els problemes es poden resoldre mitjançant el diàleg i la tolerància. Vist així, no és més que una manera de pensar ingènua i una forma d’actuar poc eficaç, i pel cap baix, poc eficient, per lenta i insegura. Ara bé, aquesta definició de bonisme, al meu entendre, és parcial o incompleta. Deixi’m que m’expliqui. Una segona aproximació al tema defineix el «bonista», que no és pas el mateix que el «bo» en sentit moral, com l’individu poc realista a causa del seu optimisme antropològic no veu la desagradable realitat fins que hi ensopega, i que a causa d’això mateix, no fa el que cal per prevenir els problemes ni el necessari per sortir-ne. «Bonisme» és també l’adjectiu ‒potser millor dit, la invectiva‒ que reben certes accions altruistes de les ONG, que intervenen caritativament a països subdesenvolupats, els quals prèviament han estat espoliats pels països on, justament, les ONG tenen la seu. En els tres casos els bonisme no és altra cosa que una mena de pseudoprogressisme d’esquerres, entenent per tal una forma d’hipocresia bonhomiosa amb no poca dosi d’autocomplaença, de vegades ignorant de si mateixa i del mal que provoca en els seus suposats beneficiaris, però en realitat víctimes.
Una altra forma de bonisme, molt estesa arreu, especialment en política, és el paternalisme. Ja sap, allò que els pares diuen per justificar qualsevol mesura per escapsar la llibertat, la creativitat, la intel·ligència o la iniciativa dels seus fills: «És pel teu bé» diuen. Dit sigui de pas, la mateixa frase la fan servir ‒ara sí, sovint amb encert‒ després de clavar-los un ventallot a fi d’adreçar-los una mica. El paternalisme, però, és molt més que aquesta caricatura que n’he fet. És un parlar i un actuar en nom d’una autoritat «superior», de vegades religiosa, ètica o social, per tal de decidir sobre la vida dels individus concrets, tractant els adults com si fossin nens, limitant la seva autonomia i llibertat. L’exemple clàssic de paternalisme el dona la «Llei seca» (1920-1933), també anomenada «Prohibition» que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques als EUA. Era una llei feta «per al bé» dels americans. Com que l’alcohol és evidentment un tòxic perjudicial, calia prohibir a individus adults, majors d’edat, que es perjudiquessin a si mateixos. Com sap tothom, la llei no solament no va evitar que els americans prenguessin alcohol, sinó que va propiciar el poder de la màfia. En va resultar un «backfire»; com diuen ells, els va sortir el tret per la culata. No basta tenir la intenció de fer el bé per fer-lo.
Ramon Camats 
Deixa un comentari