Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 16/10/2021

Sempre hem pensat que fossin quins fossin els problemes amb què ens trobéssim, la ciència ens trauria del mal pas. Si és una pandèmia, la medicina ens facilitarà la vacuna corresponent i, si no és possible, els medicaments faran que la malaltia mortal esdevingui crònica. Això ha passat amb la SIDA i amb la COVID. Si la humanitat creix molt i no tenim menjar per tothom, la tecnociència farà augmentar la producció d’aliments: l’enginyeria genètica produirà cereals que creixin sense a penes aigua i crearem fertilitzants que triplicaran les collites. Si tenim més cotxes a les carreteres i anem curts de benzina, o bé trobarem més petroli amb novíssimes tècniques de prospecció, o bé aconseguirem que els vehicles consumeixin la meitat o bé trobarem alternatives als combustibles fòssils… Ha anat tan bé tot plegat que ara ja podem parlar d’una nova religió, la Tecnolatria, una mena d’adoració civil, sense oracions i sense cerimonial, de «La Ciència que ho pot tot», un déu vivent, tangible i d’efectes immediats.

          I tanmateix, tot plegat no és més que un miratge. Tothom sap, per una banda, que els recursos del planeta són limitats, que l’aigua disponible no és infinita i que la contaminació creixent en fa minvar la quantitat i qualitat. Quant als minerals fòssils, ja fa temps que sabem que molts són a punt d’esgotar-se amb l’actual ritme d’extracció o d’explotació. Per altra banda, poc a poc ens hem anat adonant que no hi ha una «ciència bona» que, per oposició a una «ciència dolenta» pugui fer el paper de Déu contra el diable. M’explico, la ciència bona seria, posem per cas, la tecnologia agrària dels fertilitzants. La ciència dolenta seria la bomba atòmica.  Vegem l’exemple: Els adobs estan fets de Nitrogen, Potasa i Fòsfor, i actualment es fan a través d’un procés químic que necessita grans quantitats de gas natural. Sense aquest gas, que anem esgotant, no podrem produir prou aliments, sense aliments… Però és que, alhora, els fertilitzants contaminen el sòl, i les aigües subterrànies, i el seu excés fa augmentar el nombre de tumors entre els que consumeixen els productes…

Sempre hem acabat fent tot el que ‒científicament‒ es podia fer. Hem actuat com si visquéssim en un espai infinit i ara comencem a adonar-nos que vivim en un barquet molt petit, amb recursos limitats que cal aprofitar. Potser comença a ser hora de desaccelerar.

Read Full Post »

«Només aprovem per tenir un títol» va dir Marc Juárez al darrer acte de graduació de la Universitat de Lleida. Aquest graduat en enginyeria mecànica va sostenir que els estudiants només van aprovant per a tenir un títol i passar un filtre que els permeti accedir al món laboral. La finalitat no és altra que tenir un sou fix i vacances. Quant als màsters que tothom fa en acabar el grau, no es fan amb el propòsit d’aprendre més, car ja  han perdut la motivació per estudiar, sinó de tenir una millor posició laboral, això és, millor sou. Aquest resum del seu discurs d’aleshores sembla un conjunt de llocs comuns, amb un pessic d’amargor i una cullerada de realisme. El fibló més agut del discurs, però, fou una afirmació que mereix ser citada literalment: «El sistema no t’ensenya a relacionar conceptes ni a entendre el lligam entre les assignatures. Al final, aprens a ser espavilat per aprovar exàmens i tots sabem com». Se’n desprèn, és clar, una crítica al sistema educatiu universitari i alhora una crítica als mateixos estudiants. S’ensuma la incapacitat del sistema per fer veure la relació entre els continguts que es transmeten i la seva eventual aplicació i utilitat, i alhora es delata la manca d’esforç o interès dels estudiants per aprendre, de manera que només resta el seu interès per aprovar.

En el món «titolític» on vivim, tot plegat és gairebé inevitable. Només compten els títols, que són demanats com el tiquet d’entrada a la festa del treball, i si encara fos una festa, i no un funeral de feines malpagades! Com que España és el país amb més alumnes repetidors de l’OCDE (nou de cada 100 alumnes de l’ESO repeteixen curs a Espanya (8,7%), contra la mitjana dels països de l’Organització de Cooperació i de Desenvolupament Econòmics, que és del 1,9 %.), hem trobat la manera que no repeteixin tant i tinguem més titulats, a l’ESO, al BTX i a la Universitat. El sistema és regalar els títols o rebaixar el nivell d’exigència per obtenir-los.

La darrera atzagaiada en el món educatiu és la retirada definitiva de l’exigència del títol de B2 d’anglès per als graduats universitaris. La mesura fou aprovada el 2014, després ajornada i ara eliminada. Potser que ens ho fem mirar. En això com en moltes altres coses som la riota d’Europa.  

Read Full Post »

«Home, ets capaç de ser just? És una dona qui et pregunta, no li prendràs pas aquest dret. Dis-me, qui t’ha donat el poder sobirà d’oprimir el meu sexe? La teva força, les teves capacitats?» Així comença l’Exhortation aux hommes que precedeix la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, d’Olympe de Gouges. Fa 230 anys que es va publicar. Era la resposta d’aquesta dona valenta a la insuficient Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de 1789. En efecte, la Déclaration de 1789 reconeixia la igualtat de drets de tots els homes, però només dels homes entre sí. Desapareixien les diferències de drets per qüestions d’origen, classe, professió i religió, s’acabava amb el règim aristocràtic, però els homes, com a col·lectiu, retenien per a ells els drets que abans es reservaven als aristòcrates. Les dones restaven excloses de la participació política, no eren considerades ciutadanes i romanien davant la llei, a tots els efectes, menors d’edat tota la vida. Imaginin quina seria la seva situació aleshores si el codi civil de Napoleó, de 1804, que es considerà molt avançat per l’època, declarava que «L’home ha de donar protecció a la dona, i la dona té el deure d’obediència  al marit.»

La hipocresia dels francesos quant al tema de la igualtat ja havia estat denunciada per la mateixa autora en dues de les seves obres de teatre: El mercat dels negres,  de 1790 i L’esclavatge dels negres, o el feliç naufragi, de 1792. La Revolució Francesa, que tant pregonava la seva lluita contra el despotisme i la seva defensa de la llibertat, no havia pas abolit l’esclavatge a les seves colònies d’ultramar, només a França, on pràcticament no hi havia negres. Valenta revolució ‒diu Olympe‒  la que, lluny d’abolir privilegis, els reserva per a una part de la població!

No tinc espai per fer referència a les raons que de Gouges esgrimeix per reclamar els drets de ciutadania per a les dones, però, per acabar, transcric un fragment de l’article X de la Déclaration que de Gouges escriví: «…si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tindre també igualment el dret de pujar a la Tribuna». No va pas de broma: la reina Maria Antonieta fou la primera dona a qui la Revolució va executar a la guillotina. Olympe de Gouges fou la segona, va demanar massa.

A començaments d’octubre teníem tres coses importants a recordar, i les tres tenen a veure amb el dret de participació política. Ens recorden que encara som lluny d’una democràcia. La primera és el quart aniversari del referèndum d’independència que l’Estat Espanyol va voler avortar a bastonades. La segona és el noranta aniversari de l’aprovació del sufragi universal ‒i això és, el dret de les dones a votar‒ en aquest mateix estat. I la tercera és el 230 aniversari de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, escrita per Olympe de Gouges durant la Revolució Francesa. El feminisme contemporani encara beu d’aquesta iniciativa.

Read Full Post »