Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 19/04/2021

Hi havia una vegada un individu que, pel carrer Major de Lleida, aturava els passejants amb la pregunta: «Està bé del cap, vostè?». Uns s’enfadaven, altres el prenien per boig, o per begut, i se n’apartaven tot seguit. Un, però, li va respondre: «És clar, estic molt bé del cap, jo!» «I ho pot demostrar, això?» «Jo no necessito demostrar que no estic boig, simplement, ho sé» I amb ironia, el vianant va afegir: «I vostè, pot demostrar que no està alienat o foll?» Aleshores, l’individu, amb una gran rialla la cara, es va treure de la butxaca el document d’alta mèdica del Centre de Salut Mental Segrià de l’Hospital de Santa Maria. Ell sí que podia demostrar que (ja) no estava boig.

Em disculparan l’acudit. Si vostè té el braç trencat, la diagnosi és fàcil. Si pateix la verola, la sífilis, la tuberculosi o la SIDA, segurament no necessitarà una segona opinió per saber què té. Sembla que, pel que fa al cos, no hi ha gaires dubtes a l’hora de definir-lo com a sa o malalt. En canvi, quan a les «malalties de l’ànima», com alguns anomenen les mentals, la cosa ja no està tan clara, especialment quan es tracta d’afeccions comunes que tothom pateix en major o menor mesura. Posem per cas l’ansietat, o fins i tot la neurosi, les quals, en una societat neuròtica, estressada,  són tan esteses que apareixen com normals. I al capdavall, què és la normalitat? És patir el que pateix tothom.

Una altra qüestió disputada és la relació que tenen les malalties físiques i les mentals, allò de vostè té depressió perquè té diabetis o té diabetis perquè pateix depressió? (és un cercle infernal: l’estrés i l’ansietat fan pujar el cortisol, el qual altera la sensibilitat a la insulina i alhora afecta la serotonina, al seu torn la diabetis augmenta l’estrès, causa fatiga i dificultats per fer exercici i controlar la dieta, augmentant la depressió…) I no parlem del que abans es deia que la malenconia provocava tuberculosi o que la repressió emocional obria la porta al càncer. Sigui com sigui, les malalties psicosomàtiques són una realitat, i la vinculació entre l’estat de l’«esperit» amb el del cos, és objecte d’estudi, i fins i tot de broma des de fa temps. Recorda El malalt imaginari, la darrera obra de Molière? L’hipocondríac Argan passa tot el dia al llit, queixant-se i pendent dels remeis que li prescriuen uns metges més delerosos de guanyar diners a costa de la malaltia que de tallar-ne d’arrel les causes. El temps de pandèmia actual em fa pensar molt en aquesta obra. Qui sap si, Covid a banda, amb tant d’estrès, tanta incompetència i tant terraplanisme no acabarem patint del cap? Molière, autor i alhora actor principal de l’obra citada, va morir, realment malalt, després de la quarta representació.

Read Full Post »

On viu vostè? La resposta acostuma a ser que resideix al carrer o avinguda tal, número tal, tercer pis, segon, amb l’afegit del codi postal i la localitat. Abans, a molts indrets la resposta era: sóc de cal Cistellaire d’Arbeca, de ca la Mundeta d’Oliola, de casa Peixet d’Almatret, o sóc el cabaler de Mas d’En Puig. I no calia més, llevat que el poble fos prou gran, i aleshores s’afegia, sóc de Cal Boter, de la Baixada de la Ferradura, de Mequinensa. Hom era d’una casa, no vivia en una adreça. La casa o la masia, encara més que els seus habitants eventuals, tenien una entitat que transcendia les generacions.

L’editorial Sidillà acaba de publicar Arrelats, un magnífic llibre signat per Xavier Cortadellas, de la Bisbal d’Empordà, Judit Pujadó, de Gualta,  i Ignasi Revés, de Cal Xenxi, de Sarroca. El llibre du el subtítol “Les famílies més antigues de Catalunya” i explica la història de 21 famílies d’arreu de Catalunya, incloent la Catalunya Nord, les deu darreres generacions de les quals han viscut a la mateixa casa. Fa rumiar, oi? Deu generacions vol dir que, en alguns casos, l’inici de la casa es remunta al segle XII, com els Plana-Rovira de  Sant Miquel de Campmajor. O al segle XIII, quan els Casamada, de Castellar del Vallès, casaven Pere, l’hereu, amb la Saurina, i amb prou feines feia quatre anys que Pere el Catòlic havia mort a la batalla de Muret, que faria perdre bous i esquelles a la Catalunya nació transfronterera.

El títol del llibre està ben trobat: la casa és l’arrel, efectivament. Els pagesos se senten vinculats a la casa on han nascut i s’han criat. Els noms de les cases són molt importants. Pot ser descriptiu de la feina que s’hi feia: cal fuster, cal ferrer, cal boter… També pot ser pel nom o cognom o fins i tot el malnom dels fundadors: ca l’Enxaneta. Valgui d’exemple un cas personal, a mon padrí tothom li deia “el vell Ramonet” i a mon pare tothom el cridava “Ramonet”, tot i que el nom dels dos era Josep. A què es devia això, doncs al fet que la casa és “Cal Ramonet”, i es deu al nom de qui va aixecar la casa al segle XIX. Això explica també el fet que tots els germans de mon padrí, que eren sis, tinguin un fill que es diu Ramon. El Ramon corresponent a la generació del padrí va morir jove, adolescent, d’una sarrampió.

A Oliola, doncs, sóc Ramon, l’hereu de cal Ramonet, hereu per ser el primer, ja no hereu des del dia que, reunits els germans, vam fer hereu qui es volia quedar de pagès a seguir amb la tradició familiar. A Almatret sóc el gendre d’Humbert de Peixet. El rebesavi de Carme, la meva dona, en tornar de la guerra de Cuba, va posar cafè i estanc, i creà un segell amb la imatge d’un peix, que encara es conserva. Amb aquest segell es van fer bitllets de moneda local durant la Guerra Civil del 36.Sigui com sigui, la veritat és aquesta: els noms de les cases sobreviuen els seus propietaris. Així, un cop la casa té nom és difícil canviar-lo. Ho sap tothom al poble. Quan una casa és buida fa temps i uns forasters la compren, tothom diu que s’ha venut cal Foradada, i es coneix els nous veïns o estiuejants com els de cal Foradada… La casa fa país, i cultura. La casa catalana parla de duració, d’història, d’endurança, de memòria llarga. Aquestes cases parlen de nosaltres, tant com els monuments. Són els nostres «llocs de memòria».

Read Full Post »