Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 17/10/2020

«La teva filla fuma, ja ho saps?» Amb aquestes paraules, els espietes de torn «avisen» els pares que els seus fills fan «malures». Altres denúncies similars són: «La teva filla va amb nois, el teu fill no ha anat a l’escola, la teva dona té un amant/el teu marit té una «querida», el veí llença les escombraries a deshores, el del cinquè no frega l’escala quan li toca… Aviat s’incorporarà la següent: «Els del segon de l’edifici del davant de casa avui són set a dinar, i sé del cert que la parella no té fills i viuen sols; els veig des de la cuina de casa. Li asseguro, senyor Mosso d’Esquadra, que tinc proves del que dic. Ja els pot clavar la multa».

No va de broma. Si hem de fer cas de la crida de Miquel Sàmper, Conseller d’Interior, hem de denunciar els nostres veïns si observem que estan sopant amb més de sis persones o amb gent de fora del grup de convivència estable. Segons diu, es contempla una multa bàsica de 300 euros, i la multireincidència en la falta pot arribar a sancions de 6.000 euros.

El tema, com tots, té dos vessants: el primer és el representat per la quasi còmica però alhora tràgica i llastimosa figura de la senyora que espia el carrer amagada darrere la persiana del balcó o la cortineta de la finestra.  Respon a la xafarderia universal de l’espècie humana, àvida de saber dels altres, d’un saber per saber que no té ni l’excusa del coneixement. D’un saber que només dona per al maliciós comentari de sobretaula i a la xerrameca del safareig. Els mitjans de comunicació han elevat a categoria l’anecdotari dels desvaguerats, ara hi ha programes alimentats exclusivament de tafaneries sobre els famosos ‒molts dels quals viuen exclusivament de les que generen‒ que, alhora satisfan la curiositat insana de les legions d’ignorants que habiten el país.

El segon vessant és més seriós i transcendent, car té dimensió jurídica i fins i tot penal. És tan antic com les organitzacions polítiques i la seva tendència a vigilar i castigar. És un clàssic esmentar l’episodi de les denúncies anònimes que la Inquisició acceptava de particulars a fi de perseguir els descreguts, heretges i criptojueus, que servien tant per disciplinar dissidents o lliurepensadors, com per a controlar la població a través de la por. Compte! Tots els sistemes autoritaris n’han fet ús. 

Read Full Post »

Hi ha amics que, quan es troben, eviten certs temes. Sovint no pas per un acord explícit sinó per pura precaució. Sobre això o allò han comprovat, dolorosament, que la conversa entrava en un camp minat. Hi ha grups que prenen consciència col·lectiva del fet, i allà on només hi havia un grup de whatsapp per a tots, ara n’hi ha dos; el segon és només per a una part del grup, de vegades de tots menys un o dos, per compartir idees, imatges i vídeos que podrien, diguem-ho així, ferir susceptibilitats.

El procés no ha dividit Catalunya en dues meitats però, indubtablement, ha estat un motiu de fenòmens com el que descric. De vegades les coses es porten bé, però altres acaben com el rosari de l’aurora. Hi ha temes sobre els quals hom sap discrepar civilitzadament, fins i tot amb vehemència. De sobte hom s’adona que ha abandonat el camp obert i que es troba en un esbarzer, on les paraules punxen perquè són portadores d’idees i, eventualment, de projectes per a l’acció que no pots compartir. Recordo que tenia un grup d’amics amb qui podia parlar de tot. Quant al procés, uns ens confessàvem independentistes i altres clarament contraris. Fins aquí, cap problema. El punt d’inflexió, si més no per a mi, fou quan hom va manifestar que no teníem dret a fer un referèndum per decidir democràticament el nostre destí, comptar-nos, en definitiva, que és l’única manera de resoldre els afers col·lectius. De cop i sobte em vaig adonar que no compartíem un element bàsic per a l’amistat, també per a la democràcia, que és el respecte i la no imposició. Que jo digués, posem per cas: «Doncs vota que no, i llestos, el resultat comandarà la decisió col·lectiva», i alguns em responguessin que la votació era una trampa, etc., i que no pensaven legitimar-lo votant, fou cosa que superà la meva paciència. No m’ho podia creure, gent amb qui ‒ junt amb altres‒ havia pres decisions pedagògiques i laborals, amb qui havíem discutit, fins i tot, si votàvem si calia votar un tema o un altre, si la votació havia de ser a mà alçada o amb urna… en fi. Era evident, fins allà havíem arribat.

Diuen els sociòlegs que no hi ha res privat, que els afers públics, especialment els conflictes, són sempre també els nostres afers privats. Alhora, és clar, el privat també es fa públic, aquest paper n’és la prova.

Read Full Post »