LA DOCTA IGNORÀNCIA

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

Avui tothom es creu espavilat; vaja, jo encara no conec ningú que es queixi de ser ruc. I, posats a dir, en conec pocs que creguin que saben poc. Si alguna vegada els passa pel cap, comproven que el cercador d’internet del mòbil funciona bé. Així, és igual la pregunta que els facin, segur que Sant Google els trobarà la resposta, o vàries, que aquí està la gràcia. Ara, seran totes vertaderes perquè, probablement no sabran pas distingir unes de les altres.

El mateix tipus de docta ignorància dels que tenen una saviesa electrònica portàtil es caracteritza per estar segur de seguida de tot, i també de veure la realitat en termes molt contrastats, i això porta, sovint, a anar d’un extrem a l’altre en tot tipus de qüestions. No hi ha dubte que el racisme és una plaga estesa arreu i que les seves manifestacions són múltiples. I la indignació dels negres americans per la discriminació de què són objecte al «país de la llibertat» està perfectament justificada. És evident, un cop més, que el vell somni de Martin Luther King, que volia que un dia els seus fills no fossin jutjats pel color de la seva pell sinó per les qualitats del seu caràcter, ha resultat un malson. Però al calor de la justificadíssima indignació i del clam per la justícia, i de l’exigència de responsabilitats, s’han posat al carro de la brossa des d’elements anecdòtics com altres de contraproduents. Dels primers val la pena mencionar Cristòfor Colom, l’estàtua del qual hom vol retirar del final de la Rambla. Ja no sé si és per haver descobert el nou món, per haver dirigit el genocidi dels indis o directament per «negrer».  Dels segons, només en menciono dos de la llista que es va fent llarga:  censura de la pel·lícula «Allò que el vent s’endugué» i  retirada dels plans d’estudis del llibre «Matar un rossinyol» de Harper Lee, justament la novel·la que més intel·ligentment retrata la discriminació judicial contra els negres, pel fet que hi apareixen expressions racistes com ara «nigger».

És clar, amb aquest raonament tan curt de gambals és fàcil agafar el tot per la part.  Ambdós obres retraten el racisme, i presenten un context on la discriminació és natural i assumida. I el vocabulari és el que era propi de l’època. Hem de renunciar a conèixer la realitat del racisme perquè ens molesti el to i la terminologia amb què s’expressa? No és aquest un error de perspectiva greu?  S’entén? Tot llibre de ficció contra el racisme conté expressions racistes, ja no solament com exemple sinó com a retrat. L’error en l’apreciació és de qui no sap mirar.