Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 8/07/2020

Que hom no recorda Santa Bàrbara fins que no trona és una veritat com un temple, d’aquelles que la saviesa popular concreta en una metàfora feliç. La pandèmia del Covid-19 ha tingut efectes diversos. Ha estat com una ventada que ha posat al descobert l’ossamenta raquítica de l’estat del benestar. De sobte hem sigut conscients de l’extraordinària manca de previsió de l’Estat en qüestions de salut pública i hem assistit, i alhora hem estat víctimes, d’un conjunt accelerat de decisions improvisades, contradictòries i contraproduents. I fa basarda adonar-se que no s’estan prenent les mesures que permetin evitar els efectes d’un rebrot generalitzat de la infecció.

S’ha dit que, igual com el canvi climàtic, certes malalties són efecte de la nostra manera d’explotar el planeta, esgotant-ne els recursos i contaminant-lo; i pressionant la biosfera, de manera que aquesta ens transfereix determinades infeccions.  Cada cop hi ha més persones que saben ‒no que simplement creuen‒ que si no canviem el nostre sistema de vida tindrem problemes seriosos. És per això que l’ecologisme ha rebut un impuls amb la pandèmia. Els polítics són conscients que han de liderar i promoure els canvis necessaris abans no sigui massa tard i alhora han comprès que el canvi de mentalitat de la ciutadania fa inviable una política «inconscient» ecològicament parlant. Així, moltes ciutats, aprofitant la disminució de la circulació durant el confinament, han pres decisions valentes i de llarg recorregut quant a mobilitat.

L’Annex I al «Pacte d’Entesa per al Canvi Honest, Valent i Emprenedor a la ciutat de Lleida» és resultat del pacte de govern municipal de la ciutat per aquesta legislatura. Diu coses molt interessants quant a mobilitat, com que «cal aconseguir un gir radical i assolir una opció en mobilitat òptima, cohesionadora i segura.» I s’adhereix explícitament al «principi de jerarquia envers la mobilitat: 1r anar a peu, 2n en bici, 3r en transport públic i 4rt en cotxe compartit», proposant accions concretes. Ho celebro tant com desitjo que es duguin a terme. Estic segur que si la Paeria proporciona a Santa Bàrbara una bici (els peus ja els té, per caminar) i, a més li posa una xarxa de carrils completa i segura, no l’haurem de sentir tronar.

Read Full Post »

¿Algun cop li ha passat que pel fet de sentir pena per algú s’hagi embolicat en una història de la qual no ha sabut sortir? Algú ha confós els seus sentiments de pena pels d’amor? És la pietat un sentiment d’amor cap als altres o més aviat un sentiment de vanitat, de feblesa, de poder embriagador? No ens converteix el sentiment de pietat en éssers superiors? No és l’ajuda que oferim una concessió interessada al nostre propi ego? Sobre aquestes preguntes punyents, inusuals, reflexiona tota la novel·la de Ztefan Zweig: La impaciència del cor (Ungeduld des Herzens). Es tracta d’un text esplèndid que trasbalsa completament la nostra concepció de la pietat, de la compassió, fins i tot de l’empatia…

Zweig explica la història d’un oficial de cavalleria novell que sent llàstima per una rica jove discapacitada (s’intueix que per la poliomielitis), el qual es veu agafat per una xarxa que ell mateix es para, mogut pel noble propòsit d’alleujar la pena de la invàlida a qui, per inadvertència, ha volgut treure a ballar. Ell no vol pas enganyar-la ni seduir-la, però no sap evitar que ella malinterpreti la seva galanesa i s’enamori d’ell. Però no tot és innocent en la relació: ella vol que li facin cas, vol sortir de la seva solitària gàbia d’or a través de l’amor; ell alimenta la vanitat pròpia amb l’admiració i reconeixement que obté, i alhora vol sentir aquell plaer especial que només prové de la consciència de la generositat, un plaer que coneixen bé, posem per cas, tots aquells que, sense afany de recompensa, participen en mil campanyes altruistes, ONG i iniciatives similars. El problema és que amb els sentiments no es pot jugar, perquè la compassió és un arma de doble tall, igual que la morfina per a qui sent dolor. Aquesta al principi és un medicament, un auxiliar, però si no es dosifica i retira a temps, resulta un verí mortal.

El doctor Condor, que és metge que té cura de la noia, sap que hi ha dues classes de compassió, una és feble i sentimental, que en realitat no és més que impaciència del cor per alliberar-se ràpidament de la penosa emoció que sent davant el dolor aliè. L’altra, que no és sentimental, és l’única disposada a arribar fins al final. Ho sap molt bé: ell s’ha casat amb una cega a qui no va poder curar i a qui ha fet feliç convertint-se en els seus ulls.

Parin compte doncs, amb la generositat, i també amb la compassió, i posats a dir, també amb la caritat. Recordin que els experts en el darrer tema ja deien, justament, que la caritat ben entesa comença per un mateix.

Read Full Post »

Sòcrates tenia raó: els vertaders ignorants són aquells que, creient saber alguna cosa, no saben res. Ell, que no sabia res, no pretenia saber. Així, la seva saviesa, ben paradoxal, consistia a reconèixer sincerament, sense fals humilitat, que no sabia res. Probablement aquesta actitud era, i és, un antídot contra la precipitació a l’hora d’emetre judicis i, sobretot, a l’hora de dur a terme accions impulsives.

(més…)

Read Full Post »