Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 16/05/2020

rellotge de sorraQui pateix més, la persona pacient o la mancada de paciència? La resposta, diria ma padrina, és fàcil: els impacients sempre s’ho passen pitjor. És clar, pateixen més perquè no tenen paciència. No faig jocs de paraules, amable lector. Agafi l’exemple que vulgui. L’individu que prem repetidament el botó de l’ascensor no el fa pujar o baixar més ràpid, però és consumit d’ànsia. Qui pateix insuficiència respiratòria per Covid-19 no avança la seva recuperació perquè, incapaç de contenir-se, delerós de salut, maltracta els o les metges i infermers que el tracten. Paciència ve de patir, i consisteix, justament, en «saber patir», un tipus de qualitat de l’ànim que rau a suportar sense pertorbació els infortunis, les ofenses i els treballs. En l’ètica cristiana és una virtut. Les Benaurances, posem per cas, són fonamentalment una exhortació a ser pacients davant dels patiments de la vida, que seran compensats en l’altra, com una mena de gratificació ajornada per al pobre d’esperit, l’humil i el perseguit. D’aquesta manera, aquell que té fam i set de justícia aprèn a esperar. Ambpaciència ommmmm paciència es guanya el cel, així diuen.

La paciència, però, no té perquè estar vinculada a una esperança ultraterrenal, també pot ser ben mundana. I en lloc de ser vista com un recurs del feble per suportar la desgràcia, l’opressió o el dolor, es pot entendre com una mena de fortalesa. Fort és, en efecte, qui és capaç de mantenir-se ferm en presència de l’infortuni, no tant per por a la infàmia o per l’esperança d’una recompensa sinó per convicció. I encara es pot veure com una mena d’intel·ligència emocional, consistent a controlar el propi temperament. Així, el pacient davant de les ofenses o circumstàncies desagradables és aquell que no s’emprenya ni massa ni massa poc. El primer és qui perd el control de sí mateix, i amb esgarips mostra la seva ira. El segon és qui, de tan tou, no s’indigna ni quan és imprescindible fer-ho.

paciència caragolTant si en teníem com si no, aquests dies han posat a prova la nostra paciència. El confinament obligat, l’absència o disminució dels estímuls que feien interessant la vida, el fet d’haver de suportar restriccions de la llibertat de moviment i d’acció, en molts casos el fet de perdre ingressos, la feina… i en altres casos, perdre amics i persones estimades, són coses que, efectivament, fan perdre la paciència. Ara bé, en aquesta ocasió, bé cal aprendre, si ens plau per força, una mica de la saviesa de la vida. Hom no ha de patir per allò que no pot evitar i, per tant, el sofriment és opcional. Siguem pacients, doncs. I no pensem pas que la paciència és la simple capacitat d’esperar, més aviat és allò que fem mentre esperem.

Read Full Post »

jefe 70 anysEn Josep, el pagès d’Oliola que va morir el Dia del Treball de 2020, va néixer entre esclats de bombes i ràfegues de metralladora durant el conflicte que succeí al fallit cop d’estat de Franco. No conegué son pare fins que aquest va tornar del combat, perquè a l’hora del seu naixement era al front d’Aragó, a la batalla de Terol; les bales el van estalviar. Josep, un nen més de la guerra, no fou tampoc ferit per cap bala perduda de les que es dispararen a l’entorn del poble ‒l’ermita, reconstruïda amb obusos als murs, n’és testimoni. Molts anys més tard, però, un projectil de morter que l’arreu havia desenterrat mentre llaurava, el feriria greument. La seva jubilació com a pagès ‒per invalidesa‒ el convertí en una víctima pòstuma de la guerra del 36.

Josep pertanyia a una família pagesa tradicional, de fet, no es recorda cap hereu de la arada i mulescasa que no es guanyés el pa sembrant el blat amb què aquest es fa. Els seus predecessors només van conèixer l’arada de rella romana ‒fulla triangular de ferro que avança obrint solcs‒, i més tard les arreus d’orella o pala, que giren la terra. Ell, que va aprendre l’ofici quan l’eina encara avançava per tractor Massey Harristracció animal ‒mules o “matxos”‒ protagonitzà la revolució mecànica amb la compra del primer tractor (Un Massey Harris, allà pels anys seixanta, encara amb rodes de ferro. Aquesta marca és la precedent de l’actual Massey Ferguson). Així, durant molts anys, a cal Ramonet ‒als pobles, les cases tenen nom, en aquest cas, el de qui la va aixecar, el padrí del Josep‒, hi va conviure el vell i el nou. A la vora del tractor i la sembradora hi ha hagut sempre la dalla de segar i les forques de fusta de ventar, que a l’era separen el gra i la palla. Una era circular que, com un símbol del temps passat, es dreça al turó més exposat al vent d’una finca que, com tot a can pagès, també té nom, la «Vinya de l’era».

Amb en Josep vam aprendre a llaurar amb l’aladre de disc, conduint el John Deere ‒elDespedregadoras_Tasias_1336664529 darrer que ell va comprar, ara fa quaranta anys, i que encara funciona. També vam aprendre a sembrar, a llençar l’adob i a ensulfatar.  Amb ell vam treure pedres del tros abans que s’inventessin els despedregadors. Ell, el pagès, l’agricultor, això és el qui cultiva la terra, ens va estimular a cultivar, a llaurar també les nostres menys, a fi que donessin fruit. I aquestes mans que ara escriuen, sota la seva guia, van instruir-se en les destreses de l’hort, del tros i de la mecànica. Però el més important és que, hereu com era de la saviesa dels humils, dels servidors de la terra, ens ensenyà a viure. Aquest és el seu llegat. Que la terra damunt de la qual va suar l’aculli.

Read Full Post »