Ja sé que el títol em va gran, però no he pogut resistir la temptació d’emular Zola, aquell gran pensador francès que avui, 13 de gener, fa cent vint-i-un anys va publicar l’article «J’accuse» a les pàgines del diari Aurore. L’article, dirigit al President de la República, denunciava dos errors judicials consecutius referents a la mateixa qüestió. Encara passaria temps, però, fins que el govern i la justícia francesa haguessin de retractar-se de tot, i mentrestant Emile Zola va haver d’exiliar-se, altres van ser calumniats, castigats o degradats. I l’innocent que havia estat injustament condemnat, va passar molts anys a la presó. No fou fins 12 anys després d’iniciar-se l’afer que el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfuss, va ser completament exonerat i rehabilitat. Mentrestant, ja li havien fet malbé la vida.
L’afer Dreyfus s’inicia el 1894 quan es descobreix un informe redactat per un oficial francès amb informació rellevant per a l’estat alemany. Un cas de llibre d’espionatge, vaja; hi ha un talp a la comandància francesa. Un oficial és acusat sense gairebé proves, però és jueu, així que no es mira prim. Després d’una intensa campanya antijueva a la premsa, se’l jutja expeditivament i condemna a 
presó perpètua a l’illa del Diable de la Guayana francesa, a 7.000 quilòmetres d’Europa. L’exèrcit francès ja ha trobat un boc expiatori.
Poc després es descobreix l’autèntic redactor de l’informe, el tinent coronel Sterhazy, però els jutges militars, obligats a jutjar-lo, el declaren no culpable. És clar, condemnar-lo implicaria reconèixer innocent el jueu Dreyfus. Per tant, al primer error judicial s’hi afegeix ara la prevaricació i la mala fe expressa.
Aquest afer, malgrat l’aparent llunyania temporal i temàtica, és anàleg al capteniment de les institucions espanyoles: govern, tribunals i premsa, en relació a l’afer català. Tenim acusacions inventades directament, manca de proves, tergiversació del codi penal i invenció d’un de nou ad hoc. Tenim primer manipulació del poder judicial per part del govern, i ara a l’inrevés. I finalment, tenim una premsa que demana sang de català, i que cada dia menja català violent i colpista per esmorzar, dinar i sopar. I si pot ser ben gras i peixat. És per això que, com Zola, jo acuso uns i altres, dirigits per l’hereu del dictador: Llarena, Marchena, Sáenz, Rajoy, TC i TS…, de criminals i prevaricadors. La veritat està en marxa, al final veurà la llum.
Deixa un comentari