QUE VENEN ELS BÀRBARS…

Als còmics que llegia a la infància de vegades apareixia l’expressió: «Que venen els bàrbars!», en castellà, naturalment. Al Patufet, que també llegia, no hi havia batalletes. Els bàrbars eren sempre l’enemic del Jabato o del Capitán Trueno, un enemic salvatge, cruel i despietat, que proferia esgarips incomprensibles en lloc de paraules. Més tard vaig saber que el terme procedia del grec clàssic i que justament imitava el so confús ‒com de balbuceig‒ que a oïdes gregues feien les llengües estrangeres. Així, al principi, «bàrbar» només designava l’estranger, aquell qui parlava una llengua incomprensible. Aviat, però, els grecs, inventors de la democràcia, van descobrir una altra diferència entre ells i els altres. Ells, els grecs resolien les seves diferències a través del diàleg. Els altres les resolien a través de la violència i la imposició.

El diàleg només és possible si hom reconeix l’interlocutor. Així, per vehement que hom sigui en les expressions, no perd de vista que l’altre també és una persona i no una bèstia a domar, algú els punts de vista del qual mereixen ser escoltats i avaluats, algú que, en fi, també pot tenir raó. Si no s’accepten íntegrament aquests preliminars d’entrada, sense condicions, es corre el risc que, quan la conversa s’exasperi, o sembli com bloquejada, un dels que fins aleshores dialogava, aportant arguments, caigui en la temptació d’emprar el vell argument ad baculum, això és, «al bastó». És fàcil d’explicar amb un exemple: «Si no em fas cas, si no ho acceptes, et fotré garrotada». Argument molt poc convincent des d’un punt de vista racional però força usat per aquells que, sense força a les seves raons, empren la raó de la força, la força del bastó.

El diàleg suposa la superació de la guerra (no és com la diplomàcia, que és la guerra però amb altres mitjans. Vegin l’exemple de Borrell). La conversa exigeix superar la violència, l’amenaça, la imposició. És la via racional, civilitzada, l’única possible en una societat que es vol democràtica, perquè la democràcia ha de ser més que un sistema per a l’elecció de càrrecs, que això també ho té la dictadura. La democràcia es distingeix de la barbàrie per la capacitat dels demòcrates de construir un espai de llibertat polític. Tot això que acabo de dir ens ho explica Plató en els seus diàlegs. No cito el filòsof debades; dijous era el Dia internacional de la Filosofia. Esperem que sota la seva llum, la del saber, la de la raó, algun dia les apel·lacions catalanes al diàleg amb el Regne d’España trobin, per fi, una mica de raó i menys de bastó.