Els pagesos, que són gent intel·ligent, saben que quan han de treure el purí dels porcs (les deposicions semilíquides dels animals) de les granges, han de mirar bé quina és la direcció del vent, i enfilen el tractor i la cuba en la direcció correcta. Si cometessin l’error de dispersar-lo en totes direccions, panoràmicament, un moment o altre el vent els llençaria la merda al damunt. No debades començo amb una metàfora l’article. Il·lustra el fet que les persones que es dediquen a embrutar altres individus o col·lectius amb mentides, a promoure l’animadversió i l’odi contra elles, un dia o altre, un error no forçat els porta a tastar la seva pròpia recepta. L’exemple més propici, però 
per desgràcia no pas l’únic d’aquest tipus de capteniment, és el recentment caigut (hauria de dir «enllordat»?) Albert Rivera, genuí representant d’un partit que ha fet de la maledicència i l’odi el seu eslògan i estendard.
La saviesa popular no sempre l’encerta, i no passa pas sempre que qui la fa la paga o que tothom, al final rep el que es mereix (en bon castellà, troba «la horma de su zapato»). Ans al contrari, arreu veiem lladres i estafadors, corruptes i depravats, mentiders i calumniadors, i encara violadors i assassins campar arreu, impunes i gloriejats pels seus. La llista dels al·ludits és gairebé interminable. Des del «M.Rajoy» dels papers de Bárcenas, que la justícia del país encara no ha sabut identificar, fins un Francisco Franco que hom ha ressuscitat fa poc, a major glòria del reviscolat ‒no estava mort, només 
endormiscat‒ feixisme del Reino d’España. Però alguns cops veiem com la desmesura voluntària de persones i col·lectius troba el seu correctiu natural.
Foren els grecs els primers a parlar de la «Moira». Era el seu mot per al destí o fat que a cadascú correspon. El destí era allò que li corresponia a cadascú en funció de la seva condició i de la seva relació amb els déus i els humans. Però sempre hi havia qui volia més del que li corresponia pels seus mèrits i, empaitant l’objecte del seu desig, cometia abusos, feria altres individus o, després de trepitjar-los, grimpava sobre la seva espatlla. A aquest no l’esperava altra cosa que la seva «Nèmesi», terme amb què es referien a la deessa de la revenja, la qual representava el càstig just, que aleshores era concebut com el retorn a l’equilibri que l’orgullós, el desmesurat, l’arrogant, havia trencat amb la seva acció. Un exemple clàssic és el de Cressus, rei de Lídia, l’ambició del qual el feia cobejar els regnes veïns. Va consultar l’infal·lible oracle d’Apol·lo i aquest li va dir que si atacava Pèrsia, desapareixeria un regne. Mai no va pensar que podria ser el seu, com així fou al 
final. Una cosa semblant li ha passat a Rivera. Convençut per la seva arrogància que seria el president del govern, passaria al davant del PP i conjuraria el seu germà bessó polític, no va preveure que s’encaminava a la seva perdició. No veié que la seva nèmesi (VOX) era feta de la mateixa fusta feixista que ell. Al Dorian Gray espanyol no li agrada veure’s reflectit al mirall del seu quadre. Dilluns passat dimitia. Era ‒ho han endevinat‒ el dia de Sant Martí.
Deixa un comentari