Diuen els homes dignes de fe que els ocells aturaven el vol quan ell passava, i restaven miraculosament suspesos entre el cel i la terra; als galls se’ls estroncava la veu quan a trenc d’alba el cotxe presidencial recorria els ravals de la capital, i els talps deixaven de furgar quan ell trepitjava el terra del jardí…
Era tal el seu poder que fins els rellotges obeïen la seva veu, i es contava que els seus generals, a la pregunta -¿Quina hora és, Ramírez? Contestaven invariablement, -la que vostè vulgui, Excel·lència. Fins els homes del temps el consultaven perquè els digués quin dia farà demà, Excel·lència, car hom havia arribat a pensar que tenia poder sobre els elements i les estacions de l’any.
Quan un dia va anunciar que governaria amb mà ferma el país durant mil anys, ningú no ho va posar en dubte. De fet, molts ja havien oblidat -només els més vells en conservaven el record- el dia que fou proclamat conductor de pobles, cabdill de bornis i emasculats, mestre de les hores, mirall de vencedors, suprem dispensador de bondats i llum i guia d’esmaperduts i perplexos.
Des que era jove ja es veia que arribaria a manar. El que tenia d’inescrutable la seva mirada, la invariabilitat del seu determini, l’alçada de les seves mires, que contrastava penosament amb la de les seves mides, el mostraven com un individu predestinat als llorers del poder.
En els llunyans dies, que el mirall trencat de la memòria només amb dificultat és capaç d’estrafer, va dirigir la darrera revolució que viuria el país en molts anys. No es decidí a encapçalar-la fins que no va estar convençut que guanyaria.
Quan va abastar finalment el ceptre del poder, després d’una llarga guerra i després d’eliminar, un per un, els que l’havien ajudat a guanyar-la, va decretar cent anys de pau. Ho féu am
b l’esperança d’abolir la memòria de les horribles carnisseries que havia provocat i per a rescabalar els milers de mares que cada nit anaven en processó als cementiris del país.
Sempre havia pensat que més valia ser temut que estimat, per això no es va preocupar mai de desbaratar la seva aurèola d’home cruel i despietat, li convenia. Li agradava que fos proverbial la seva manca d’escrúpols i no es cuitava de desmentir el rumor -fals en realitat- que havia fet servir en una recepció, adobat amb pèsols i ceba tendra, el cadàver farcit del general que havia ordit una conjura contra la seva persona.
Tanmateix, pensava que calia tenir amansit el poble. La seva mansuetud era imprescindible si hom volia conservar el poder. Tenia sempre present que el poble és com una immensa bèstia que cal tenir sempre subjecta i amarrada. El poble, pensava, ha de ser ensinistrat a obeir les lleis, no perquè siguin justes sinó perquè són lleis; aquesta era la seva íntima definició de justícia.
Per aquesta raó, a l’empara de la seva ombra prosperaven tant els legisladors com els botxins; uns i altres li eren igualment necessaris: els primers havien de demostrar que la violència era dret, la tirania ordre, i la servitud progrés; els segons s’encarregaven de fer-ho experimentar als més recalcitrants.
Ens els discursos al poble, durant les Jornades de la Raza, sempre deia que governava en el seu nom. I quan la gernació aplegada als seus peus bullia d’entusiasme, afegia que sota la seva mà ferma fins els més humils podien aspirar a les més altes dignitats, car havia abolit les velles servituds i ordres jeràrquics; essent tots iguals, tenien els mateixos drets.
Mai no va dir una veritat en públic; només al seu diari confessava els seus autèntics pensaments:
«Governo, sí, en nom del poble, però sense el poble. Els represento a tots i els administro
a través dels que he escollit. Satisfaig les classes baixes, que es creuen representades perquè he abolit tots els ordres intermedis que les humiliaven: he aconseguit donar satisfacció al sentiment d’enveja i d’igualtat sotmetent tothom a la mateixa servitud. He satisfet també les classes elevades assegurant, en l’ordre material, la tranquil·la possessió dels seus béns, el seu benestar i enriquiment mitjançant la indústria i el treball… I el més important, ningú no es queixa i tots estan contents amb el que els ha tocat: uns amb el que els he deixat conservar o adquirir, i que em deuen a mi; i uns altres amb el que somien aconseguir i que s’interposa entre ells i l’espectacle de la seva pròpia misèria.»
La seva laboriositat era escampada constantment per totes les ràdios del país, els locutors el descrivien, ara i adés, inaugurant obres públiques, redactant memoràndums 
o dictant ordres. Deien que en els seus viatges duia sempre una llibreteta on apuntava les millores a fer en aquesta o en aquella carretera, i els ponts i embassaments que s’havien de construir. Era sabut que no dormia mai, i els noctàmbuls que desafiaven el toc de queda permanent explicaven a mitja veu que els finestrals del palau presidencial sempre estaven il·luminats, i un contava que manta vegada havia entrellucat el seu perfil d’esfinx rere les cortines.
La seva vida privada era un secret que ni els més propers no coneixien. Només els metges, i sota l’amenaça de perdre la vida si parlaven, sabien dels bolquers a què l’obligaven els desficis del ventre, les rigideses de l’artrosi, la humiliació constant de la seva virilitat amitjanada o la impotència que només la seva crueltat compensava.
Els darrers temps de la seva arnada dictadura no sortia mai del palau presidencial, no volia que ningú no s’adonés dels estralls de la seva incontinència senil, per això gairebé ningú no recordava el seu rostre vertader. Tots tenien present el retrat fals de la seva efígie caduca, estampada a les monedes que deien, com una lletania, que era «Cabdill de tothom per la gràcia de Déu».
Un dia, a les envistes d’un novembre efímer, va tenir un somni: es veié mort, estès en un altar, sota pali, i un milió d’esclaus, un plorant, altres aixecant el braç, uns altres quadrant-se, passaven pel davant. Però veié també, que una munió que escopia al terra es quedava, dreta, fora de la basílica on li rendien honors.
***
El dia que va morir, després d’una llarga agonia el principi de la qual ningú no 
recordava, després de mil operacions i resurreccions miraculoses del seu cos revellit i gastat per les inclemències del temps i el corc infatigable de l’edat; quan encara crèiem, convençuts per les proclames fantàstiques de les versions oficials, que arribaria al segon mil·lenni, ningú no s’ho va creure.
Encara estàvem persuadits de la immensitat del seu poder, que li permetia trastocar les hores, sobreviure a tot tipus de conjures i desmentir tots els averanys inequívocs escrits en les pedres i anunciats pels astròlegs i endevinaires. Pensàvem que ni les Parques no podrien penetrar la seva habitació que, com una nina russa, estava embolcallada de deu cambres, cadascuna amb set panys, tres bernats, cinc passadors i tres forrellats, de tan inaccessible que era. Quan el van dur a l’hospital, ni els més íntims podien creure que el 
vell assassí fos vençut per Aquella a qui tan bé havia servit fins el darrer moment. I no fou fins que el seu cadàver, damunt d’un llit de ferro, ple de tubs i de vies, no va començar a descompondre’s, infectant amb la seva olor nauseabunda les llars dels barris més propers, que algú va tenir esme de declarar-lo mort, embalsamar-lo ‒sempre havia dit que volia viure eternament, ni que fos mòmia‒, posar-lo en una caixa i sebollir-lo sota una creu immensa.
Ell, malgrat que sempre havia promogut l’engany permanent de la població, no creia les 
seves pròpies mentides, sabia que havia de morir. Per això va deixar lligat i ben lligat tot el referent a la seva successió i a la del seu règim. Atès que el destí no li havia concedit hereu, aviat trobà un titella, ambiciós i llagoter, que s’avingué a fer de gos pastor, previ canvi de collar i garantia de corona. Així fou com més de quaranta anys van passar. I quan d’ell no en 
restaven més que ossos, quan al seu forat només aranyes i escurçons li feien companyia, el règim que havia bastit, mancat de llum i guia, el cridà de nou. Es feren grans cerimònies, s’anunciaren miracles, la seva ànima fou convocada a les esglésies, als Parlaments i als carrers. A la fi el desenterraren amb honors, i la ministra vestida de negre escarabat, oficiant solemne del funeral invertit, el declarà viu.
Deixa un comentari