Prohibint les paraules volen prohibir el pensament. La Junta Electoral Central vol impedir que es diguin (i també que es pensin, evidentment) certes coses que desafien el punt de vista del poder. El poder, quan és feble, no té por només de les accions. Les paraules també li fan basarda, perquè aquestes, que són l’expressió dels pensaments, poden dur a les accions. Així, els estats (presumptament) democràtics, que fins ara havien assumit el catàleg de llibertats fonamentals: reunió, opinió, expressió i moviment, inicien el pendent relliscós que els du a convertir-se en dictadures.
Algunes, com la “democràcia” vigent al Reino de España, ja fan oposicions per esdevenir 
estats totalitaris, el model perfecte dels quals va ser descrit per George Orwell a la novel·la 1984.
Allà és el Ministeri de la Veritat* (que, naturalment, s’ocupa de les mentides); aquí és el Ministeri de l’Interior i els seus acòlits: Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Junta Electoral Central, qui s’ocupa de la repressió, de la reescriptura de la història i de la restricció del pensament. A la novel·la d’Orwell, la primera activitat del MINIVER* és escriure relats històrics que s’ajustin a les circumstàncies canviants. Si un dirigent del partit únic, molt important un dia, cau en desgràcia un altre, simplement és fet desaparèixer de totes les fotografies i reportatges dels diaris i també dels llibres d’història. Senzillament, no ha existit mai. Si el país ha canviat d’aliats en la guerra, cal que sigui dit que els nous aliats ho han estat des de sempre, i així tot. Ara, l’obra mestra 
del Ministeri és la “Newspeak” o Novoparla. Es tracta d’una nova llengua que s’imposa a l’administració, primer, i després a la població en general. Cada edició del seu diccionari té menys paraules perquè el que fan els seus artífex és podar el llenguatge per deixar-lo en els ossos; la finalitat no és altra que limitar l’abast del la intel·ligència, estrènyer el radi d’acció de la ment, fent impossible el crim de pensament. Quan ja no existeixin paraules com “llibertat”, hom ja no podrà dir que la llibertat manca o que desitja tenir-ne més; la llibertat ja no es podrà pensar tampoc perquè les persones ja no tindran la paraula amb què pensar-la. Així, els ciutadans només podran pensar amb les paraules que existeixin al diccionari i el seu pensament coincidirà plenament amb la doctrina del partit, amb la ideologia de l’estat totalitari. Què no era això a allò que aspirava el franquisme, també? No és aquest el somni humit de tot dictador?
L’España hereva de Franco aspira al mateix. El darrer dictamen de la JEC, prohibint que 
TV3 usi determinades paraules com ara “presoners polítics”, diu explícitament que així s’evitarà que l’espectador arribi a la “conclusió falsa que, en efecto, existe un gobierno legítimo en el exilio, o persecución política de los consejeros”. Justa la fusta: si les paraules no hi són, les coses tampoc.
Ramon Camats 
Deixa un comentari