SUÏCIDI D’UNA MESTRA

Quan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi resulta difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè no saben, però sospiten que en tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver previst el desenllaç, per no haver advertit cap senyal premonitòria, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava ser atesa. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: «Jo no sóc el guarda del meu germà, ni de ningú; no tinc perquè preveure què farà un altre, ni perquè endevinar que necessitava conversa, al capdavall no va demanar pas ajuda explícitament… Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous passat l’enterraven. I amb ella s’enterraven ‒en el fons, espero que no‒ els seus crits d’angoixa, expressats en una carta de comiat per als seus companys. La carta l’escrivia el proppassat dissabte, 21 de setembre, des de l’escola on treballava i n’era directora. Dilluns 23, la trobaven morta a l’entrada del centre.

A la llarga carta, escrita a raig, apareixen i es repeteixen els que semblen els principals motius de la seva renúncia. Comença per l’esgotament, per les innombrables hores de treball que ella, mestra i alhora directora (sense equip directiu) d’una escola bressol St. Denis, ha de dedicar a les múltiples tasques que li són encomanades, des de les correccions, preparació de classes, reunions, avaluacions. El que diu serveix d’il·lustració per a aquells que, ignorants de la tasca docent, la mesuren per les hores de classe. Seria com si mesuréssim la feina d’un velocista per la durada de la cursa dels 100 metres llisos. Segueix per la diversitat de tasques que fan les mestres: mediadores, infermeres, assistents socials, psicòlogues i fins i tot comptables, després per la necessitat d’adaptar-se a canvis de gestió i de model d’ensenyament dissenyats per persones que no han posat un peu a les aules des de la infància; segueix amb una descripció de la barreja de semenfotisme i alhora exigència de l’administració, que no ajuda els responsables educatius i els carrega de responsabilitats; acaba amb el deure de sotmetre’s a controls i inspeccions absurdes, inútils i contraproduents per la tasca docent; la sensació que, en fi, hom carrega els docents, com més va més, amb tasques que no tenen res a veure amb l’ensenyament i sí amb la grotesca burocratització de la societat.

En fi, aquest suïcidi no és un fet aïllat, és un símptoma, com la febre, d’una malaltia del sistema educatiu. Les feines de contacte amb persones generen molt estrès, i més en la professió docent, abandonada de l’administració, discutida pels pares i potinejada pels pseudopedagogs i micropolítics. Parem compte amb les mestres, tenen cura dels nostres fills. Si no estimem, valorem i tenim cura de les primeres, és que poc ens estimem els segons.