SOLITARIS ACOMPANYATS

No és cert allò de «millor sol que mal acompanyat». En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. Cal que aquesta solució proporcioni felicitat? En absolut. Ja és prou felicitat tenir algú que tapi la solitud, qualificada de negra (no deu ser per racisme, però, sinó per la connotació d’absència de llum i color, metàfores que fan al cas). És per això mateix que molts martirimonis consolidats, d’aquells contrets a l’església i en olor d’encens, si es confessessin dirien: «què en sóc d’infeliç, amb tu, però ves, ja hi estic acostumat». I aquest acostumament té explicació en les afirmacions precedents. No estan acostumats, el que tenen és horror vacui¸ prefereixen una infelicitat compartida a una infelicitat solitària. Però, per què necessitem companyia a la vida, si al capdavall, morim sols? És que no podem resistir la solitud perquè, amb ella, justament, només estem amb nosaltres mateixos i no ens podem aguantar o, en altre cas, estem buits? És per això que només aquells que saben estar sols ­–una companya de suors literaris diu que està bé sola- saben i poden triar bé les seves companyies?

Moustaki, que hi va pensar molt, deia «Je ne suis jamais seul, avec ma solitude», això a la cançó que tractava el tema, però en una altra: Ma liberté, va proclamar que era justament aquesta la que li permetia estar sol. És la llibertat personal només possible en solitud? Fins a quin punt paga la pena una cosa per l’altra?

Em diuen que als EUA hi ha una «epidèmia de soledat». El nom sembla de broma, però és que les autoritats sanitàries americanes diuen que la solitud és pitjor que l’obesitat i que el tabaquisme. Hem de suposar que pels efectes psicològics i no pas pels físics. El cas és que han proliferat iniciatives ­–allà sempre estan a l’aguait del negoci- com ara ThePeopleWalker (gent que es lloga per acompanyar a passeig i xerrar; ja fa temps que hi existeix la professió de passejadors de gossos, no és el mateix, però ja no ve d’aquí), o Rent a Friend (amics de lloguer. Si ja hi ha senyoretes de companyia, per què no això?), o Sidewalk Talk (voluntaris que s’asseuen en cadires a la vorera, amb una de buida davant, a donar conversa a qui la necessiti). En fi, tot plegat mostra la necessitat d’una solitud acompanyada que ja és símptoma ­–no dic pas malaltia– d’alguna cosa que ens passa, que li passa a la nostra societat, cada cop menys social, més economicista, més contradictòria (descrèdit i alhora valoració dels afectes permanents) i més individualista.