Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la Primera Comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans…, per bé que no els duguessin mai a terme. Que les paraules podien ser pecat quedava clar pels recens i els «cagondeus» i sobretot pel fet que de vegades una paraula fa més mal que una plantofada. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. A l’edat que m’ho explicaven, era mentir o fer enfadar als pares, barallar-me amb els companys o els germans i poca cosa més. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom es feia a la idea que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta.
Els sistemes penals acostumen a funcionar d’una altra manera. En absència d’un Déu omniscient, els delictes de pensament no existeixen. Els delictes, en realitat, segons el dret més antic, només existeixen un cop comesos. El famós «habeas corpus» significa justament que si no hi ha un delicte comès, un cadàver, posem per cas, no es pot acusar ningú d’assassinat. Quant als delictes d’omissió, em sembla que només hi ha el del deure
de socórrer, això és, d’ajudar algú en perill, el d’impagament de pensions i el del deure de perseguir delictes o de promoure la seva persecució. És curiós que justament els cometen els que els haurien de perseguir i castigar. Així, el deure de socors és sistemàticament menyspreat pel govern de l’estat ‒i Europa sencera‒, que deixa morir milers d’emigrants al Mediterrani. Quant al de perseguir els delictes, ja es veu com empaiten la corrupció, el suborn, la 
prevaricació, etc., que cometen ells mateixos (llegeixi’s el pou de porqueria del PP, els GAL o els ERE del PSOE, etc.). Ara bé, l’anomenada Justícia del Reino de España fa una curiosa interpretació dels «crims de pensament». Aquests, que no són més que pensar diferent, són interpretats com «intencions» i perseguits com «accions» reals i efectives. Així és com les idees, en la millor tradició de les dictadures totalitàries, passen a ser crims. Així, voler la independència de Catalunya és qualificat de terrorisme, no perquè hi hagi hagut accions terroristes ‒prou voldrien‒ sinó perquè en la persecució de l’objectiu algú podria arribar a cometre-les. Si, alguna cosa així com que el banc em cobra el rebut de la hipoteca perquè potser algun dia he pensat a comprar-me pis. És evident, les autoritats del reino d’España s’atorguen el paper de Déu.
Deixa un comentari