La vida, que és com una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. És allò que es diu: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B.
N’hi ha de tot tipus, tant dels primers com dels segons. L’expectativa és gaudir de bona salut i no patir accidents, és clar. Per si de cas, justament, contractem mútues i ens fem assegurances de vida. Segur que no ens entraran a casa, però lloguem una alarma. Si parlem de propòsits, que és on té més sentit aquesta distinció, els plans A són sempre l’opció preferida i els B l’alternativa, sovint de consolació; una rebaixa dramàtica de les expectatives, com si, havent només aconseguit omplir el got fins la meitat, hom buida 
l’aigua en un got més petit i així s’acontenta de veure’l ple. No sempre és així, però. En les negociacions, fins i tot en les més tenses i violentes, com les polítiques i militars, de vegades el pla B és el real, i l’A només l’aparent. És com el tir amb arc, que sempre és parabòlic: si vols tocar diana has d’apuntar més amunt.
Quant al conflicte generat pel nostre procés d’independència, resulta clar que els nostres dirigents no tenien gens clar el pla A, que era, per a tothom, la independència. Més aviat pensaven que tot el procés desembocaria en una negociació que, a tot estirar, permetria fer un referèndum «legal» i, si ni això s’aconseguia, una millora del finançament, essent els darrers, els plans B i C. Ara ja no se sap quin és el pla, i queden encara moltes lletres a l’abecedari. En el procés de prosquínesi (agenollament reverencial que imposaven els reis asiàtics de l’antiguitat) a la violència policial, judicial, periodística i política del Regne d’España podem arribar a la Z i més enllà. Vistos amb perspectiva processos semblants al nostre, posem per cas el d’Irlanda, resulta evident que acaba guanyant qui mai no afluixa, que té clar que té un pla A i no se’n mou, per grans que siguin els obstacles, les dificultats i els ajornaments. Qui, mentre defensa el pla A, té al cap la
possibilitat del B, no aconsegueix ni el primer ni el segon, i això és el que ens ha passat a nosaltres. España, en canvi, i per això guanya, de moment, mai no ha pensat que aquest fos un afer de justícia o democràcia. Del que es tracta és de vèncer l’enemic, aquest és el seu abecedari sencer. Ensenyament: la força rau en el determini, la constància i la invariància. La resta són punyetes.
Deixa un comentari