Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/08/2019

COR DESFET«Totes les famílies felices s’assemblen; pel que fa a les infelices, cadascuna és desgraciada a la seva manera*.» Amb aquesta magistral apertura comença Anna Karènina, la novel·la més coneguda de Lleó Tolstoi. No cal dir que el seu tema més visible és l’adulteri. Comença amb el d’Oblonsky, que ha fet el salt a la seva dona amb la institutriu francesa dels seus fills, i acaba amb el d’Anna, que abandona el seu marit Aleksei Karenin pel príncep Vronski. No vull avançar els respectius desenllaços. Només diré que es tracta d’una narració extraordinària d’emocions humanes. La passió amorosa, la gelosia, les relacions de domini i dependència, l’individualisme aferrissat, la submissió voluntària, les «apostes pel llarg termini», la fidelitat i la lleialtat ‒malgré tout‒, l’estatus social i econòmic, la moralitat, la hipocresia, la força del determini…

La novel·la es desenvolupa sobre el rerefons de la decadència de l’imperi rus, ANA KARENINAaleshores regit per Alexandre II, el qual, simptomàticament, va morir assassinat el 1881. Aquesta introducció, volgut lector, es deu al fet que acostumo a trobar més del que hi ha als llibres que llegeixo. Ves per on, l’argument de la novel·la i el seu rerefons històric em fan pensar en afers molt més propers i prosaics. Així, és fàcil trobar analogies, ni que siguin simbòliques, entre la infelicitat familiar dels personatges de Tolstoi i les relacions entre els ‒encara‒ membres del Reino d’España, alguns dels quals, forçats al martirimoni fa temps, senten que aquest és una condemna a treballs forçats, els beneficis dels quals són només per al marit-carceller. Una segona i encara més fàcil analogia consisteix a pensar Sánchez i Iglesias com una parella a qui el destí vol unir, per bé que cap dels dos no s’hi avé de ESTELADA I ESPANYOLAgrat. Tots dos preferirien restar solters i, en qualsevol cas, festejarien amb més gust altres pretendents. I tanmateix, estan condemnats a entendre’s, tot i saber que la seva serà una parella sense amor, de vida incerta, plena de gelosia i de lluita per la supremacia ‒això passa als millors matrimonis‒, sempre amb el temor que a la primera oportunitat l’altre fugirà, i amb la certesa que es tractarà d’una parella de tres, o millor de trenta-cinc, pel nom de l’Íbex.

Sense casar-se, encara, ja han viscut totes les maltempsades dels martirimonis: manca d’afecte, traïció, mentides interessades, falses excuses, recerca infructuosa d’altres parelles possibles, gelosia, i sobretot, una clamorosa manca de respecte mutu. I, hores SANCHEZ.IGLESIASd’ara, les típiques i vergonyants acusacions mútues de responsabilitat per la ruptura pública i ridícula del nuviatge. Coses semblants cal dir de Puigdemont i Junqueres. I, evidentment, dels respectius partits. Ningú no sap del tot què va causar la seva ruptura, que ja venia precedida de desconfiances, afanys de revenja i de control. Hores d’ara les seves desavinences són el senyal més evident de divorci a les males. I com en tot divorci, de vegades pateixen més els de la vora (diguem que aquí són els votants, en el JUNQUERES PUIGDEMONTprimer cas, i els esforçats independentistes, en el segon), sense que de tant dolor inútil se’n tregui res, ni tan sols l’esperança d’una imprescindible reconciliació en vistes als objectius comuns… Adverteixo que molts dels «patidors» comencem a tenir dubtes de la sinceritat amb qu van ser expressats aquests objectius.

Ambdós (parlo de les dues parelles, personals i polítiques) fingeixen oblidar que avinences i discòrdies, en les parelles, són cosa dels dos.

Anuncis

Read Full Post »