Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 6/06/2019

planta creixentLa vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits mentre que, aparentment, només cal regar-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res ‒ara penso en una maduixa que va créixer en un humil test del balcó de casa‒. Gràcies a químics orgànics com Justus vol Liebig (1803-1873) sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció*. Mogut per aquest propòsit va descriure un principi que es coneix amb el nom de la «Llei del mínim» o «Llei dels factors limitants» o, simplement, «Llei de Liebig». Diu que «La disponibilitat del nutrient més abundant en el sòl és tan disponible com la disponibilitat del nutrient menys abundant en el sòl». L’aforisme és complex en aparença, però en realitat molt fàcil, només vol dir que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles sinó pel recurs més escàs disponible.

Faci atenció un moment, si li plau. Imaginis un barril, bota o bot de vi clàssic. Sí, LIEBIG BARRILd’aquells de fusta, formats per unes peces de fusta convexes anomenades dogues, que estan unides per uns cèrcols de fusta o ferro. Fàcil, oi? Imagini ara que només tres o quatre dogues de les vint-i-cinc o trenta de la bota arriben al darrer cèrcol, el que tanca per dalt. Les altres tenen mides desiguals. Quina és la capacitat real de la bota, en aquest cas? Just, és la que ve donada per la doga més baixa. Quan el vi arriba al seu nivell no serveix de res abocar-ne més, car la bota no el retindrà.  Aquest model explicatiu resulta una al·legoria gairebé perfecta que il·lumina molts altres contextos. Posem per cas l’educació. Ara els docents avaluem per competències. La nota és determinada pel grau d’assoliment de determinats coneixements, destreses i capacitats. Ens escarrassem a proporcionar-los però, després de grans esforços, ens adonem que aquells caps ‒ai!‒ segueixen tan buits com a principi de curs. Què ha fallat? Busquem, remirem. A la fi, ens adonem que una de les dogues és curta, tan curta que gairebé no surt del cul. En educació, d’aquesta doga o competència sense la qual no se n’adquireix cap més, en diem interès, també ganes d’aprendre, i és porta de casa.

*Tot plegat Liebig ho escriu a Die Organische Chemie en ihrer Anwendung auf Agricultura und Physiologie” (“La Química Orgànica i la seva aplicació a l’Agricultura i Fisiologia”). Allà explica com els elements químics com el nitrogen (N), fòsfor (P) i potassi (K) són essencialJUSTUS VON LIEBIGs per al creixement de les plantes. Afirma que les plantes adquireixen el carboni (C) i l’hidrogen (H) de l’atmosfera i l’aigua (H2O) i acaba explicant que el nitrògen, posem per cas, pot ser subministrat en forma d’amoníac, contingut, per exemple, en les dejeccions líquides dels animals, com ara el pixum o urea, o purines dels porcs, que els pagesos llencen al tros. D’això en saben molt els pagesos. I alhora saben, gràcies també a Liebig, que no serveix de res llençar moltes purines animals (nitrogen) si falta potassa. O que massa purines si no plou, també mata les plantes.

Anuncis

Read Full Post »