Pot un ateu admirar Notre Dame? Pot un musulmà, un budista, un animista, plorar pel mal patit per la catedral parisina? La resposta és fàcil: Sí. I l’Estat francès, perquè està de dol nacional? Per quina raó el seu president, quan es va declarar l’incendi de dimarts, va dir que tota la nació estava emocionada, i que parlava en nom de tots els catòlics i també de tots els francesos…? Textual: «Com tots els nostres compatriotes, estic trist en veure una part de nosaltres que es crema». Val a dir que França ha desamortitzat dos cops els béns de l’església, el primer fou el 2 de novembre de 1789, al bell mig de la Revolució, a través d’un decret. La segona, el 9 de desembre 1905, a través d’una Llei de separació de les esglésies i l’Estat, laic per si feia falta consignar-ho. Compari amb la «no confessional» España i veurà què en surt. A França tots els edificis religiosos són de l’estat, que en fa el manteniment, per bé que usualment cedeix l’espai per al culte religiós. A España, l’estat no és propietari de res, i encara ha permès l’Església d’apropiar-se de milers d’edificis, com ara la Mesquita de Còrdova, subvenciona l’Església a través dels pressupostos generals, paga el sou als capellans i ha de fer el manteniment dels edificis amb valor artístic com si fossin seus). En qualsevol 
cas, la resposta continua essent igual de fàcil: perquè l’Estat francès, més enllà les despeses de la reconstrucció i de la pèrdua econòmica que significarà perdre els 13 milions de turistes que visitaven el temple, considera que la catedral és patrimoni artístic, una obra d’art. I així, igual que l’ateu, el musulmà o el budista, l’aprecia pel seu valor estrictament estètic.
Des d’aquesta perspectiva es pot també entendre que la Passió segons Sant Mateu de Bach, les epístoles de Pau de Tars, el Crist de Velázquez o el Rèquiem de Mozart tenen molt en comú. I és la inspiració cristiana de totes aquestes creacions artístiques, que 
tothom pot admirar. Aquest fenomen s’anomena «culturització de l’herència cristiana». Ho explica molt bé Ferran Sáez Mateu al seu llibre: El cos de l’esperit, on defineix el concepte de la següent manera: «És la possibilitat de transformar un llegat religiós en una manifestació cultural de prestigi que, sense estar escindida o desvinculada del seu origen, resulta autònoma com a manifestació cultural». El més interessant, i alhora la columna vertebral de l’assaig és que el seu autor prova de mostrar com els referents de l’Evangeli s’han encarnat en objectes culturals, que són creats o contemplats i gaudits a través del cos. Així, aquests universos simbòlics, fets art, necessiten una oïda per sentir-los ‒posem Bach de mostra; uns ulls per llegir-los ‒posem l’Idiota de Dostoievski; uns peus per recórrer-los ‒posem Notre Dame…
Deixa un comentari