«Yo te voy a prestar mis manos», li diu Ángel a la seva dona María José, afectada d’esclerosi múltiple des de fa trenta anys, abans d’atansar-li un got amb pentobarbital sòdic. Al cap de res, afegeix: «Dame la mano, que quiero notar la ausencia definitiva de sufrimiento. Tranquila, tranquila. Ahora te dormirás enseguida». Al final, ella mor i ell és detingut, posat a disposició judicial. Ara s’enfronta a una pena de dos a cinc anys. L’article 143 del codi penal castiga les persones que indueixen, cooperen o ajuden en l’execució d’un suïcidi. En aquest cas, com es fa evident pels vídeos gravats per Ángel, la seva dona, reiteradament i de forma clara, manifesta la seva voluntat de suïcidar-se. No cal entrar en el detalls, però s’ofega, sent dolors insuportables que la morfina no atura, està immobilitzada des de fa anys…, i ell li ha de prestar les seves mans perquè pugui plegar de viure.
Quina és la funció de la pena, segons les legislacions? Té una funció retributiva, 
expiatòria, punitiva, preventiva, intimidatòria, rehabilitadora… Però quin mal ha fet Àngel que mereixi presó? Quin és el dany que ha provocat, que requereixi que li’n facin a ell? Hi ha alguna manera de «compensar» el que ha fet? Tindria sentit restituir la vida a qui l’ha perdut per pròpia voluntat? Ha d’anar a presó per tal de restituir l’ordre correcte de les coses o ha de reconciliar-se amb si mateix a través del patiment moral? Ha de penedir-se Ángel del que ha fet per tal que l’expiació tingui èxit? Hem d’acovardir tothom qui, com ell, vulgui ajudar una altra persona a deixar de patir? És que posant Àngel a la presó tornem inofensiu un perillós criminal? Serviran, en fi, els anys a la garjola d’un home de setanta anys per a rehabilitar-lo?
L’acció d’Àngel ha estat bona en sentit moral, realitzada per amor i desitjada per la seva esposa: «No me quiero dormir, quiero morir». Fora d’això no hi ha res a dir. És la llei espanyola la que és immoral, que no respecta el dret dels individus a morir dignament. 
Estem parlant d’una llei que, sense confessar-ho, beu la (mala) llet de la doctrina cristiana respecte de la mort i el suïcidi. En efecte, segons aquesta fe nosaltres no som amos de la nostra vida, sinó Déu. Així, la vida esdevé una cosa sagrada que no podem tocar, i només, amb prou feines, administrar. La medicina no va poder evolucionar fins que no es va dessacralitzar el cos humà i es van poder fer disseccions de cadàvers que permetessin un millor coneixement de l’anatomia. La legislació i la medicina modernes no respectaran el dret a morir dignament fins que no dessacralitzem la legislació i li espolsem l’olor de sagristia.
Tenim un sistema jurídic que necessita millorar molt, alliberant-se de prejudicis. Fins quatre dies el dret permetia ‒com a càstig‒ prendre-li la vida a una persona. No hi ha dret a que li puguem prendre la mort a l’innocent. És pura crueltat.
Ramon Camats 
Deixa un comentari