–Señora, señora, que no encuentro el pene!
–Quèeeeee?
–Sí, el pene, que no lo encuentro por ningún sitio.
–El «pene» has dit, Marcela?
–Sí. Eso, cómo se dice? El plumero, he perdido el plumero y no sé dónde lo he dejado.
–Ahhh, el plomall! Em penso que l’he vist damunt de la tauleta del menjador.
L’anècdota té explicació fàcil: en romanès, que és la llengua nadiua de la senyora de fer feines, «pene» és plomall o ploma, igual que en italià. No recorda haver vist al supermercat: «Penne rigate», escrit a les bosses de macarrons estriats italians?
Aquestes parelles de termes que tenen semblança fonètica i gràfica són anomenats 
«falsos amics» pels lingüistes. I el mateix nom ja és un calc semàntic i lèxic del francès «faux-amis» que fou emprat per primer cop per Koessler i Derocquigny al llibre: Les faux-amis ou les trahisons du vocabulaire anglais, de 1928, per a ús de traductors. El cas és que els falsos amics acostumen a ser termes que tenen la mateixa etimologia però que han derivat en significats distints en cada llengua. En el cas del «pene» romanès, com l’italià «penne», l’origen és el llatí: «penna», que vol dir ploma. Per això els italians anomenen plomes el que nosaltres anomenem macarrons, perquè les canyes de plomes i els macarrons tenen la mateixa forma. Ja veuen, construïm exèrcits de paraules gràcies a les metàfores creades per les semblances de les coses. Però, i el «penis» que ens suggeria el «pene» de la senyora de fer feines? Doncs resulta que aquí l’analogia, perfectament possible, no val. En efecte, el penis, o «pene» en castellà, podria provenir del mateix «penna» llatí, però no és així, sinó que prové del «penis» llatí, que significava cua, la cua dels quadrúpedes, però no el «penis» d’aquests, que nosaltres, en to de broma, 
també anomenem cua.
En fi, diuen que els estudiants d’idiomes i els traductors acostumen a ser víctimes de les trampes dels falsos amics. Jo diria que també en són víctimes els que no són ni una cosa ni l’altra, per bé que en un altre sentit. Què em diuen dels amics que semblen el que el nom indica i que, en realitat, alhora que ens somriuen, ens claven un punyal a l’esquena? Recordin, si els plau, l’oració: «Déu, guarda’m dels falsos amics, que dels enemics ja me’n guardo jo».
Deixa un comentari