La vaig anar a veure a l’hospital. Acabava de patir un atac de feridura i estava com un pollet. Una veïna del poble, amb qui la feia petar cada dia, la va anar a buscar a casa i va trobar que no responia darrere de la porta tancada. Algú va haver d’entrar pel balcó per tal d’obrir la porta. Allà era, estesa i gemegant feblement al mig del passadís. És trista la història d’aquesta dona. Encara nena, òrfena de mare, va haver d’assumir el paper de dona de la casa, amb un pare cec i un germà amb discapacitat intel·lectual. El segon germà se l’havia endut la guerra.
Ja no era ben jove quan li van trobar nuvi. Un noi del poble, l’hereu d’una família molt religiosa. El pare feia de sagristà, la mare tenia un germà capellà. El jove, sembla ser, no havia sabut triar tot sol. La seva primera balladora a les festes majors havia estat una altra xicota del poble que pertanyia a una família republicana ‒després de la guerra els anomenaren rojos‒, de les que no anava a les processons. Per això, quan la germana del seu xicot es va casar i no la van convidar a les noces, va veure clar que ella tampoc no es casaria amb el seu promès; era un covard, incapaç de desafiar els pares i l’oncle, tan missaires i convencionals com durs de cor.
Així fou com l’Eugènia, que pel nom mereixia una sort millor, va tenir promès. ‒Has estat prou de sort, li van dir. ‒Pobra com ets, i amb el germà que tens, ja fa prou l’Hermenegildo de voler-te. El casament, però, es va anar ajornant. Primer, perquè mentre vivien els pares d’ell, la casa era molt petita i no s’hi cabia. És clar, es donava per fet que ella no deixaria sols el seu pare vell i seu germà incapacitat a la casa del raval. Primer es va morir la futura sogra, i durant anys l’Eugènia, sense haver-se casat, va fer de dona de la casa de l’Hermenegildo. Aquest i son pare, van tenir sempre el plat a taula, que ella cuinava i els duia en un cistell. Després va morir el pare d’ella, i encara son germà, i tot restà igual. Havien passat els anys. Tampoc la mort del sogre no va canviar res. Els promesos s’havien fet vells i un malentès sentit del pudor i la decència pública mantenia cadascú a casa seva. Però ella li rentava la roba i li duia les sopes cada dia. Només van viure junts els dies de la malaltia de l’Hermenegildo, que va morir del mal provocat pel tabac i perquè la cura del malalt s’ho valia; tothom al poble ho va entendre, feia temps que ho entenia. En acabat, sola, va tornar a la casa del raval, allà on havien mort el seu pare cec i el seu germà discapacitat. Allí, sola, va tenir l’infart cerebral.
Ramon Camats 
Deixa un comentari