Agustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a aquest article. Es tracta d’una comèdia de les de «capa i espasa» amb temàtica amorosa. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que no té gaire bona opinió de l’amor. Donada a la filosofia va aprendre a menysprear l’amor. «Deste estudio y la lición / de las fábulas antiguas, / resultó un común desprecio / de los hombres». Per això no fa cas dels pretendents que té. Carlos, que ha viatjat a la ciutat a participar en un torneig, i també amb l’objectiu de pretendre Diana. « Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera», i com es pot veure, l’interès no és únicament amorós. Aquí hi ha posició a adquirir. Però aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel 
bufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: fingir que Diana no li interessa en absolut per veure si, d’aquesta manera, Diana, acostumada a no fer cas els que la festegen, en fa d’aquell que no li’n fa a ella. Vegeu l’anècdota personal a partir de la qual el bufó extrau aquesta lliçó de vida: «Atento, señor, he estado, / y el suceso no me admira, / porque eso, señor, es cosa que sucede cada día. / Mira: siendo yo muchacho, / había en mi casa vendimia, / y por el suelo las uvas nunca me daban codicia. / Pasó este tiempo, y después / colgaron en la cocina las uvas para el invierno; / y yo, viéndolas arriba / rabiaba por comer dellas; / tanto que, trepando un día / por alcanzarlas, caí y me quebré las costillas. / Éste es el caso, él por él.»
Bé és cert que no desitgem allò que més a mà tenim sinó allò que cau lluny, o és difícil d’obtenir. En aquest cas, aquesta veritat bàsica, que demostra la gran presbícia de l’esperit que els humans patim sense excepció, es completa amb una altra que val per als afers amorosos: volem agradar i ser estimats; i volem ‒aquí hi ha un punt o una línia de vanitat‒ l’amor d’aquell qui, malgrat els nostres mèrits, no ens estima. Aquesta feblesa de la l’hereva Diana és aprofitada sàviament per Carlos, el noble castellà. Al final, Diana, enamorada, cau als seus braços com una fruita madura.
L’obra, tema amorós a banda, no té res d’innocent. Es va representar l’any 1654, justament quan se celebrava la victòria de la Corona de Castilla, representada aleshores per Felipe IV i el seu «valido» el Conde Duque de Olivares, en la Guerra dels Segadors, començada amb l’històric Còrpus de sang, guerra que faria que Catalunya perdés el Rosselló (a Catalunya Nord) i un bon pessic de sobirania. Fixin-se bé: és un noble castellà que pretén una 
noble catalana, la qual es resisteix fortament a casar-se, però al final l’aconsegueix amb una estratagema enganyosa que acaba fent passar la catalana per innocent o estúpida. Tot plegat, en el fons, un eufemisme per dir que Catalunya, esquerpa, es negava a sotmetre’s a Castella i es va aixecar en armes per defensar la seva independència, essent derrotada. Parin compte, doncs, amb les al·legories. Aquesta és verinosa, com gairebé totes les que venen de Castilla.
Ramon Camats 
Deixa un comentari