Aquest senzill bastó, que ara veieu repenjat descuidadament en aquell racó oblidat, el vaig veure tot florit. Era ple de saba, ple de fulles i de rebrots; però ara, pobre, els humans, que debades intenten imitar la naturalesa, li han lligat un plomall de branquillons al voltant del seu tronc; ara, com a molt, és exactament el contrari del que era. Ara és un arbre capgirat, el tronc a terra i l’arrel enlaire; ara és una granera, l’eina de l’escombriaire, condemnada a fer la seva feina, i, per un destí capriciós, destinada a fer netes les coses i, alhora, a ser lletja ella mateixa; i a la llarga, gastada fins a l’extrem, serà llançada a la brossa o condemnada al seu darrer ús: encendre un foc de llenya. Després de fer aquesta reflexió se’m va acudir que, en el fons, l’ésser humà, que ara provaré de descriure, en moltes coses és similar a una granera.
Fixeu-vos-hi bé: la naturalesa envia l’home al món fort i alegre, en condicions pròsperes, amb el seu propi cabell damunt del cap, de manera que aquest vegetal pensant té totes les branques al seu lloc, fins que les destrals de la disbauxa i intemperància tallen totes les seves branques verdes i li deixen pelat el tronc. Aleshores el tronc revellit, enrigidit i malaltís, es passa a l’art, i es posa perruca, i es valora per la seva artificial mata de cabells, tot estarrufats, una mata que, o bé prové del clatell per implant o prové de cranis aliens. Però ara aquesta escombra granera vol sortir a escena, orgullosa d’aquests branquillons de bedoll, tot coberts de la pols recollida agranant les escombraries de la cambra de la millor dama. Si fóssim prou vius, hauríem de ser capaços de riure’ns de la seva vanitat ridícula. I tanmateix, els homes som jutges parcials de les nostres pròpies excel·lències i dels defectes de tots els altres! Però si una escombra, potser direu, és la representació simbòlica d’un arbre dret sobre el seu cap, i ja és una cosa prou risible; què és sinó un home? Si seguim l’analogia no és altra cosa que un ésser capgirat, les seves facultats animals esclafant les racionals, el cap on haurien de ser els seus talons, arrossegant-se per terra? I, tanmateix, amb totes les seves falles, aquest home té grans idees, somia truites, es proposa ser un reformador universal i corrector d’abusos, vol ser apariarador de greuges, escodrinya cada cantonada per veure de trobar-hi res blasmable, porta totes les corrupcions amagades a la llum, aixeca una gran polseguera on abans no hi havia gens de pols, i respira tota l’estona la mateixa pols que vol eliminar escombrant. Els seus darrers dies, tot repapiejant, els dedica a ésser un esclau de les dones i, en general, són els dies menys aprofitats; Fins que, gastat fins les arrels, com el seu germà bessó (la granera, és clar), és llençat a la deixalleria de la tomba o usat per encendre flames perquè altres s’escalfin.
Deixa un comentari