Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/07/2018

EROS ESTÀTUAQuè faria, vostè, si el convidessin a dir unes paraules sobre l’amor? Seria capaç de sortir dels llocs comuns i els proverbis i les frases fetes? S’atreviria amb una confessió personal que tragués de la privacitat alegries i tristors, el primer enamorament i la primera decepció, el fracàs del seu «martirimoni» o de l’èxit d’una llarga convivència, plena, com gairebé totes, d’altibaixos notables? S’atreviria a parlar de la seva orientació amorosa i/o sexual o dels dubtes que, potser, ha tingut algun cop sobre aquesta?

És un tema important, aquest, per bé que alguns hi visquin d’esquena i tanquin els ulls per tal de no veure el que passa al seu voltant. Per què, encara, les persones que tenen andrògin aristòfanes 1una orientació afectiva no heterosexual, tenen sovint dificultats per viure-la efectivament, per parlar-ne i per ser acceptats per altres? Com és possible que en bastants països l’homosexualitat, posem per cas, sigui encara perseguida com a delicte?

Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia de la Visibilització del col·lectiu LGTBI (lesbià, gai, transsexual, bisexual i intersexual), que m’ha fet recordar que fa dotze anys ‒poc després andròginde la legalització‒ una parella de dones em va demanar que oficiés el seu casament a la Paeria, on exercia de regidor aleshores. En una conversa prèvia ‒sempre preguntava si, en el discurs, calia fer esment d’alguna cosa especial‒ em van demanar que digués alguna cosa sobre la dignitat del matrimoni que volien contraure. Els pares d’una d’elles, per bé que duien anys de convivència, no ho veien clar. No vaig trobar discurs millor que el que pronuncia Aristòfanes al diàleg platònic El convit. En aquesta obra mestra del filòsof Plató, els convidats a un dinar pacten fer, per torns, un discurs sobre l’amor, en acabar l’àpat. Cal tenir present que per als grecs del segle V aC. Eros no era només un sentiment sinó un Déu veritable. Aristòfanes explica un mite: abans els éssers humans no eren andrògin aristòfanescriatures individuals, com ara, home o dona. Eren éssers dobles i compostos: home-home, dona-dona, home-dona, units els cossos per l’espatlla, amb dos caps, quatre braços i cames, etc. Eren orgullosos i agosarats, van desafiar els déus i, en càstig, Zeus els migpartí i dispersà per la Terra. A partir d’aleshores, les meitats es buscaren i a aquest desig de retrobar-se s’anomenà amor. És interessant llegir-ho en les paraules de Plató: «Des de fa molt de temps, doncs, l’amor dels uns envers els altres és connatural als éssers humans, i és conservador de l’antiga naturalesa, intentant de fer de dos un de sol i guarir així la naturalesa humana. (191 d)»  Evidentment, el mite, que és a l’origen de la teoria de la mitja taronja, és molt xaruc i conservador. Què vol dir que els éssers humans som andrògin donameitats? Vol dir que si no trobem l’altra meitat no som res? La condició humana no és pas, al meu entendre, una realitat mancada, que sense companyia no és completa. Tots som, o hauríem de ser taronges senceres, que estimen perquè volen, generosament. Recordin l’ensenyament d’Erich Fromm a The art of loving: no és el mateix dir «T’estimo perquè et necessito« que «Et necessito perquè t’estimo. Més enllà, doncs, de la interpretació literal del mite, el més important que ens diu, però, és que totes les menes d’amor són equivalents i mereixen el mateix respecte. No creu vostè el mateix?

Anuncis

Read Full Post »