Què respondria a algú que li digués, amb posat seriós: « Si ningú no em mira, em torno invisible» ? El prendria per boig, oi? Hi ha alguna manera de comprovar que allò que diu és cert? Evidentment, no. Estic segur que vostè ha sentit abans aquest tipus de frases. Són «prediccions irrefutables», és a dir, enunciats que no es poden ni desmentir ni demostrar de cap manera. Però per una estranya regla de tres, com que no es poden refutar amb cap fet, les persones que es neguen a raonar les donen per bones. És com si hom defensés que existeixen els extraterrestres perquè ningú no ha pogut demostrar que no existeixen. El llenguatge polític en va ple. Segur que recorda la frase: «España va bien», indemostrable i irrefutable, a causa de la seva generalitat, la seva imprecisió i la seva vaguetat. I una 
altra del mateix autor: J.M. Aznar, després de pactar amb Pujol per tal de disposar de majoria al Congrés: «Yo hablo catalán en la intimidad». Què faria vostè amb aquestes afirmacions, tenir-les per certes o per falses? I ara, si li diuen que Urdangarín és a la presó però ningú no l’ha vist entrar, si hi està sol i no té contacte amb ningú i ningú no en pot fer un vídeo que mostri com escombra i neteja la cel·la… podem saber si hi és, realment?
Les prediccions irrefutables formen part dels enunciats falsament informatius, al costat de les tautologies, les peticions de principi i les contradiccions. Les tautologies són enunciats sempre vertaders, no per irrefutables, sinó perquè no donen cap informació nova. Els sona el rajolià: « Un vaso es un vaso y un plato es un plato» Ai, quin involuntari inventor de frases històriques que ha perdut España! Encara un altra del mateix autor: «La EPA de mañana es la que vamos a conocer el día de mañana» (EPA: Enquesta de Població Activa). Les peticions de principi, en canvi, sembla que diuen alguna cosa nova. En realitat, són un intent d’argumentar una idea en el qual les raons de l’argumentació depenen justament d’allò que es vol provar. Per exemple: «Déu existeix perquè ho diu la Bíblia i la Bíblia diu la veritat justament perquè és la paraula de Déu». Com es veu, es tracta d’arguments circulars. Com si diguéssim: «El professor té raó perquè és el professor» o, millor encara: «Els jutges són justos perquè són jutges». Les contradiccions, per fi, són la joia de la corona de l’estupidesa verbal i argumentativa. Es donen quan hom diu una cosa i la contrària a la mateixa frase. És sabut que la capacitat de pensar una cosa i dir-ne una altra forma part 
de la professió política, i també la de mentir semblant dir la veritat o dir una cosa un dia i un altre la contrària. Ara, dir-ho successivament en la mateixa frase exigeix mestria i/o manca de cervell. Vegin la darrera de Susana Díaz: «Quiero una ley de Memoria Històrica que no mire hacia atrás»… Es veu que aquest tipus de lleis han de mirar al futur.
Ja veu, en política, sovint, per bé que hom hagi de parlar, és més important no dir res, no fos cas que, dient alguna cosa, hom pogués ser refutat o desmentit. I tanmateix, algun cop la veritat s’escapa sense voler, de Rajoy a Iglesias: «Lo que nosotros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la gente».
Deixa un comentari