MIRALLET, MIRALLET…

De Pedro Sánchez alguns diaris europeus i americans no han sabut dir res millor que el fet que és alt i ben plantat. Molts hi han afegit que és «handsome», això és, guapo. Altres han destacat la seva fotogènia, o han dit, en la seva descripció, que era impossible ignorar la «bellesa objectiva del nou president espanyol de 1.90». L’elogi més forassenyat, però, ha vingut d’un titular del londinenc i usualment circumspecte Times: «Pedro Sanchez, the ‘Handsome One’ who can help sulky Spain grow up» (P.S., ‘el guapo’ que pot ajudar a fer créixer una España pansida». La superficialitat de la premsa –i de la gent‒ no és un fet nou; es caracteritza per jutjar segons les aparences, com si la lluentor de la beina pogués parlar del fil o del tremp de l’espasa.

A Erasme, cèlebre autor de la frase: «l’hàbit no fa el monjo», de fàcil interpretació fins i tot per aquells que odien pensar, li agradava reflexionar sobre la condició humana. En un dels seus Adagis: Els silens d’Alcibíades, ens recorda que Sòcrates, en una ocasió, va ser comparat amb les estàtues dels silens que acostumaven a presidir els tallers dels escultors de l’antiguitat. Els silens o sàtirs, eren criatures mitològiques de gran lletjor: rostres i ulls botits, nassos deformes i xatos, potes de cabra i ventres enormes. Les estàtues que tenien els escultors, però, eren buides, i en obrir-se, mostraven la figura en or d’un deu. Alcibíades, que és qui fa la comparació, vol mostrar el contrast entre l’antiestètica aparença del filòsof Sòcrates i la bellesa del seu interior, ple de saviesa i virtut.

La gràcia dels silens es troba quan els gires de dins a fora. Els que són com Sòcrates resplendeixen. Però n’hi ha molts que no són silens autèntics sinó meres còpies construïdes a l’inrevés; són els silens invertits: són lluents de fora com un inodor de porcellana, però a dins no hi tenen més que merda pudenta de latrina. De fora semblen honorables, però en obrir-los trobes que són uns lladres. Quan semblen savis acabes trobant que no saben res. Els que apareixen com defensors de la democràcia resulten ser els seus pitjors enemics. Els que s’esgargamellen més repetint certes coses acaben essent els mentiders més recalcitrants. La configuració, dreta o invertida, no és exclusiva, però: hi ha qui és tan lleig per fora com per dins. No voldria que hom em prengués a la lletra deduint que Rajoy, posem per cas, és com Sòcrates. I també hi ha casos en què, miraculosament, l’interior és tan bell com l’exterior. Fets aquests aclariments i coneixent el món de la política, on només compta el que es veu, digui’m ara, volgut lector, quina mena de silens li semblen Pedro Sánchez, Arrimadas, Alberto Rivera…