La indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a cinc dels vint-i-un membres de l’anomenada «Manada» ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els «polvos» de la indignació portin als «lodos» de la derrota electoral. A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap, atès que la «Comisión General de Codificación», que és la secció de Dret Penal que s’encarregarà de revisar la descripció dels delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn.
Però és que s’han begut l’enteniment? ¿On s’han deixat la sensibilitat i la decència? ¿Com
pretenen que una comissió exclusivament masculina defineixi amb delicada i assenyada equanimitat uns delictes que majoritàriament són comesos per homes contra les dones? Una de les primeres regles propedèutiques de la justícia és resumida per la llatinada: «audi alteram partem», això és, cal escoltar l’altra part interessada. I qui més interessades que les dones en la descripció de les accions contra la seva integritat física, la seva dignitat i la seva llibertat sexuals, en la definició dels delictes derivats d’aquestes, i de les penes corresponents?
No dic que una comissió de juristes homes no pugui fer-ho, però necessàriament ho farà malament. I això ho sostinc amb fermesa. L’empatia, que és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’adonar-se de les seves emocions, alegries i patiments, de percebre els seus desitjos i pors, i alhora, ser capaç de compartir-los d’alguna manera, és una capacitat limitada. No n’hi ha prou de caminar amb les espardenyes d’un altre per posar-se al seu lloc: cal estar al seu lloc per saber de debò com pensa, com se sent, com valora uns fets, fins i tot els fets i contextos en què vostè, o jo mateix, ha participat, juntament amb la persona amb la qual empatitza.
Em fa tota la impressió que els homes hem «inventat la dona» a la mida de les nostres pors, desitjos i esperances. I l’hem recreada aprofitant la nostra injustificada posició de domini, tant en l’àmbit familiar, social com laboral. L’«Home» ha fet com el mític dispeser Procust, que posava els seus hostes damunt d’un llit de ferro i, als que en sortien els serrava el sobrant: peus o caps; i als que anaven balders els desconjuntava a cops de martell per estirar-los.
Així és com hem fet la Dona a la mida de l’Home. A la mida de les necessitats de l’Home (així, en genèric) a cada cultura i a cada etapa de la història. Només cal veure com comença la cosa en els primers documents en què això es posa per escrit: la dona creada per a l’entreteniment de l’home i com a esca del pecat… Això a la Bíblia. I no, no es pot cantar victòria perquè les dones tinguin formalment els mateixos drets que els homes: el dret al vot, posem per cas, té una història de quatre dies. Malauradament, doncs, tot i l’evolució de les societats, de les lleis i dels costums, hi ha encara una massa d’homes irreductible, que continua ancorada a la prehistòria de l’espècie. Hi ha molt a fer, i el primer és adonar-se que en cadascun de nosaltres hi ha un masclista en potència (si és que no hi ha res encara pitjor), i la igualtat no és el fruit d’un dia, ni és simplement el resultat d’un coneixement sinó que, com les virtuts, cal conrear-la tots els dies, com l’excel·lència, que no és pas un acte sinó el resultat d’un hàbit.
Deixa un comentari