Les persones lletges que oculten el seu rostre no fan pas cap mal, perquè tampoc no es guanya gran cosa si van descobertes. Jo mateix mai no m’he plantejat fer-me autoimplants de cabell per amagar la calba perquè temo molt que la meva aparença no milloraria gaire. En canvi, hi ha moltes persones a les quals una mica de maquillatge o algun aditament afavoreix molt, al capdavall, tothom té dret a treure el màxim partit del que té. Una altra cosa és, però, quan hom intenta embellir-se amb materials prestats, fent-los passar per propis. Amb la bellesa i qualitat de l’esperit, de vegades, hom procedeix de forma semblant: sens dubte resulta agradable veure’s tingut per més llest, més culte, més enginyós, més íntegre, veraç i magnànim del que hom és en realitat. El problema ve quan hom comença a creure’s que és tan espavilat com vol que els altres li’n tinguin, i aleshores ja cau en la forma més estúpida de vanitat, que consisteix a creure sincerament, que mereix ser admirat per allò que no té.
És gran cosa això de la vanitat humana que potser jo mateix hi caic, en escriure’n tan vanament. Però durant el mig segle llarg que arrossego he vist que aquesta tendència de l’esperit està cosida al cor humà amb fils de ferro. Un manobre, un escombriaire, un rentaplats, i ja no dic un Guàrdia Civil, un ministre o un jutge, es vanen i pretenen tenir admiradors. També ho volen els filòsofs i doctors, i més encara els que tenen un màster (ni que sigui obtingut a la Universidad Juan Carlos I). I també els que escrivim sobre el tema volem la glòria d’haver escrit bé, tant com altres voldran la d’haver llegit. En fi, com deia l’Eclesiastés: «Vanitat de vanitats, i tot és vanitat».
Si, sense merèixer-ho, creure’s digne de grans béns i de la lloança dels altres és un vici, també ho és el seu contrari: ser mereixedor d’elogi i no voler-s’ho creure, per timidesa o
càndida humilitat. Hi ha d’haver en algun lloc un terme mig que constitueixi la virtut, alguna cosa com estimar-se a si mateix en forma justa i no voler ser tingut ni en més ni en menys dels que es val i mereix. És evident que no trobarem pas models humans d’aquesta rara virtut entre la classe política, afanyada a aparentar lluentors falses mentre estan podrits per dins. No em diguin, però, que no són models, si més no, en negatiu: Mirin sinó, quanta vanitat, hipocresia, falsedat i cinisme no hi ha en Cifuentes… Sort que, com a tots, li ha arribat el seu sant Martí.
Deixa un comentari