A l’antiga Roma, un home casat temia que la seva esposa l’enganyés amb algú altre. Els seus amics li deien: “Posa-la sota candau, tanca-la, fes-la guardar!”. Però ell, en la seva desconfiança, els responia: “Però qui vigilarà els vigilants? La meva dona és llesta, i començarà amb ells.” L’anècdota prové de la sàtira «Casa’t i veuràs», de Juvenal, que va escriure per a un amic que tenia intenció de contraure matrimoni a fi d’advertir-lo dels perills de la vida martirimonial. L’anècdota, risible, esdevé seriosa si, en lloc de fixar-nos en la preocupació del marit ho fem en la seva referència als vigilants. En efecte, qui vigila que els vigilants no facin allò que tenen per encàrrec evitar?
Qui vigila els jutges que jutgen? Qui evita que prevariquin, això és, que a consciència 
vulnerin el dret al qual serveixen? Qui impedeix que s’inventin proves per tal de fer falses acusacions? Qui els gradua la vista perquè no confonguin una talpera amb una muntanya o anomenin bou tota bèstia grossa? Qui garanteix que no conxorxin amb altres, com ara el govern de l’estat, o grups econòmics i polítics, a fi de servir determinats interessos? Diuen que només qui no té gana pot jutjar de la qualitat del menjar. Com creure, doncs, que aquells que tenen interessos en allò que es jutja, aquells que són jutges i part alhora, poden ser equànimes i justos?
És evident que tota organització social ha de tenir normes, persones que les facin complir i encara unes altres persones que jutgin les infraccions de les normes. Plató, a la seva República, els anomenava Guardians, i assenyalava que el principal problema de l’estat consistia a trobar individus que poguessin fer aquesta tasca sense confondre la justícia amb el seu propi interès. El problema persisteix a l’España del segle XXI, agreujat 
pel fet que una part significativa de les instàncies més elevades del poder judicial (i això inclou la Fiscalia de l’Estat) està al servei d’un sistema que prescindeix, tergiversa i força segons convingui, les lleis i normes que hauria d’aplicar i segons les quals hauria de jutjar. Orfe de justícia, però prenyat de desmesura, el sistema judicial i polític espanyol –el suposat guardià i vigilant de les essències pàtries‒ ha hagut de trobar un guàrdia que, per fi, el posa sota vigilància, i aquest és un guàrdia estranger que no es deixa manipular per interessos espuris. Temo que el seu orgull no ho resistirà.
Ramon Camats 
Deixa un comentari