«Tots els homes volen viure feliços, però es mouen a les palpentes quan busquen allò que fa feliç a la vida. I no és fàcil aconseguir la felicitat, ja que hom se n’allunya com més delerosament l’empaita, si ha equivocat el camí. Si aquest el du en sentit contrari, la mateixa velocitat augmenta la distància». Amb aquestes paraules s’enceta el llibre De la felicitat (De vita beata, en llatí) del pensador cordovès Sèneca. I fan pensar. Perquè si en una cosa estem d’acord tots és que la felicitat és una finalitat raonable de la vida. És cert que alguns pensen que la felicitat no és possible en aquesta vida, i per això l’ajornen per l’altra, però la majoria no té tanta paciència, o credulitat, i fa tot el possible per tal d’assolir-la.
Sèneca fa pensar, però no sobre l’objectiu de la vida, sino sobre la forma d’assolir-lo. Diu
No ens atrevim a fer determinades coses difícils…, però són difícils perquè no ens atrevim.
que com més encalcem la felicitat, més ens n’allunyem. Afegeix que això passa només ‒ve a dir el filòsof‒ quan hem equivocat el camí. Només en això darrer discrepo del savi. En la meva opinió ens n’allunyem ja pel fet de cercar-la amb afany. La felicitat, així ho veig, és essencialment un producte lateral de la vida, i no pas una cosa que hom troba quan la busca o s’esforça per aconseguir-la, com la riquesa o la cultura. Els productes laterals de la vida són aquells que no podem buscar deliberadament. Si ho fem, fracassem. Imaginem que volem oblidar una cosa, una experiència desagradable, una persona…; com més ens hi esforcem, més la tenim present a la memòria. Ja se sap, és justament allò que no para de fer mal que roman. Però passa el temps, vivim, i un dia el record ja no és més que una ombra del que fou. Hem oblidat perquè hem viscut, no perquè ens haguem proposat fer-ho. Encara un altre exemple: si, posem per cas, volem “actuar espontàniament”, ens passa el mateix. Preparar-nos i assajar per tal de ser espontanis és una contradicció en els termes, i ens sortirà malament, llevat que siguem actors de mena.
Els diccionaris defineixen la felicitat com un estat d’ànim que es produeix quan la persona creu haver assolit una meta desitjada i bona. S’entén, així, que la felicitat és una mena de resultat, com qui acaba un camí. Aristòtil, que en això els filòsofs grecs hi tenien la mà trencada, deia justament el contrari, això és, que la felicitat no rau pas en la meta sinó en el camí mateix. No existeix veritablement un resultat, una vida feliç, deia. Només existeix la possibilitat de viure feliçment, com un producte derivat de l’acció. Per això el camí de la felicitat rau en la felicitat del camí. Dit això, on estan les instruccions i el mapa?
Ramon Camats 
Deixa un comentari