Trump proposa que els professors vagin armats a les classes per tal d’evitar les matances que es produeixen als centres escolars. Suggereix que les duguin «concealed», això és, amagades, suposo que per tal d’evitar la impressió que la disciplina escolar se sustenta en l’amenaça de violència. Mai no havia sentit una proposta tan esbojarrada i mancada de sentit de la realitat. A les escoles, els temples del saber, s’hi ha d’entrar armat? És que esperen que els professors facin la feina policial de detenir o matar en defensa pròpia els eventuals assassins que entrin a les aules? No se li
acut que el problema són les armes i la facilitat que hi ha per accedir-hi? L’error d’apreciació és de tal magnitud que indica, a banda d’ignorància, un menyspreu profund pel que significa l’escola. Bé, de fet no pas gaire més que el del ministre Zoido, que va enviar policies armats de garrots per desallotjar escoles l’1 d’octubre, unes escoles on s’hi feia una activitat tan digna i noble com la de transmetre coneixements: exercir el dret al vot.
Sembla estrany que sigui al mateix país de Trump on, durant el mes de gener d’enguany, l’associació Speech and debate (Parlar i debatre. Vegeu, si escau: https://www.speechanddebate.org/), que treballa amb les millors 500 High Schools del país, va proposar als estudiants de secundària de 3000 centres discutir la següent qüestió: “¿Espanya hauria de concedir la independència a Catalunya?”. Després de la corresponent investigació, aquells a qui va tocar defensar el sí van esgrimir els principis internacionals de respecte pels drets humans. Els del no van usar principalment arguments econòmics, en el sentit que tothom hi perdria, a la qual cosa els primers van respondre que, fet i fet, Espanya tracta Catalunya com una colònia. Fa goig que en un país com els EUA, que té el dubtós honor 
de tenir un president més capsigrany que l’espanyol, es plantegin un tema de debat que aquí estaria prohibit per ordre judicial. Aquí, doncs, hem de continuar fent com amb la Nova Cançó, que havia d’expressar-se amb eufemismes com el de l’Estaca. El nostre debat oratori a la UdL i promogut per la Xarxa Vives, s’ha dut a terme aquesta setmana. El tema era si l’humor ha de tenir límits o no. Realment oportú. Va ser interessantíssim, vagi la meva enhorabona als participants. No passin ànsia: vam parar molt de compte a no trepitjar els ulls de poll de la judicatura: els estudiants no es van posar un nas vermell de pallasso i els professors vam vetllar que no sortís, per si de cas, ni com a exemple, ni que fos en broma, la «Valtònyca» rima de «Borbón» i «ladrón.»
Deixa un comentari