DE L’ÚTIL I DE L’HONEST

Diuen que Tiberi, un dels darrers cèsars, quan hom li va oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest. No era, en canvi, del mateix parer Plató, el més lloat dels filòsofs grecs, el qual, a la seva República  aconsellava als regents servir-se d’enganys per a persuadir els ciutadans d’obeir les lleis sobre l’aparellament i la descendència i  fer occir els nounats defectuosos, tot plegat en benefici de les necessitats de l’estat.

És cert que el nostre esperit està cimentat amb qualitats malaltisses; l’ambició, la gelosia, l’enveja, la venjança, la superstició i àdhuc la crueltat,  que conviuen en nosaltres amb una possessió tan natural que la imatge es reconeix fàcilment en les bèsties. També ho és que qui arrenqués la llavor d’aquestes qualitats destruiria les condicions fonamentals de la nostra vida.

En els nostres afers particulars no podem, tanmateix, emparar-nos en la nostra naturalesa i en la nostra inclinació utilitària i egoista, i anomenar deure l’agror i l’aspresa intestines que neixen només de l’interés i de la passió privada. El mateix s’esdevé en les coses públiques; el manteniment de la societat exigeix sovint conductes abjectes dels governants que troben fàcil aixopluc en la utilitat de l’estat; «raisons d’êtat» en diuen, que menyspreen tota altra consideració. . Però si el bé públic exigeix que hom menteixi, que hom inventi delictes i que hom empresoni injustament, estem parlant encara, honestament, de bé públic? M. Rajoy (el dels sobres) esgrimeix la necessitat de conservar la unitat  de l’estat en defensa de la seva tesi. La justícia ha de ser útil, diu. I jo em pregunto, és útil la justícia si és una justícia dolenta? És just allò obtingut a qualsevol preu?

Penso que unes mateixes conductes són les millors per als individus i per als estats, entenent per tals aquelles que defugen la vilesa i la ignomínia. No podem, en efecte, fer passar, a compte de la utilitat, la mesquinesa per magnificència, o la malvolença o l’enveja, per justa indignació, d’igual manera no podem tenyir de coratge i ardidesa el que no és més que una conducta traïdora i dolenta.

I en conclusió, com que l’ètica no és únicament qüestió de paraules altisonants i lluïdores o de bones intencions sinó que es tracta d’un afer pràctic que mena a l’acció, penso que, pel que fa al dia d’avui, mantenir-se incert i ambigu, tenir l’afecció immòbil i sense inclinació quan tenim l’oportunitat i l’obligació moral de dir-hi la nostra, no és útil ni honest. Això no és prendre cap partit mitjà, és no prendre’n cap, és esperar l’esdeveniment per tal de passar d’esquitllentes al costat de la fortuna. Qui es doni per al·ludit, que es rasqui.