UNA DONA FÀCIL

El Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española s’ha negat a modificar, malgrat les crítiques rebudes, la cinquena accepció de l’adjectiu «fácil», que diu, literalment: «Dicho especialmente de una mujer: Que se presta sin problemas a mantener relaciones sexuales». Diu el seu portaveu que no volen «censurar» el diccionari i que, en qualsevol cas, l’expressió també es pot referir als homes. Això darrer és cert sobre el paper, que tot ho aguanta, però difícilment «home fàcil» s’entendrà en el mateix sentit que «dona fàcil», especialment en una societat tan masclista com la nostra, que en aquest punt assenyala més l’excepció que no pas la norma. En efecte, «fàcil» probablement, si acceptem la definició del diccionari, s’aplicaria pràcticament a tots els homes, potser per això mateix no es fa servir l’expressió, car ja es dóna per suposada la seva veritat.

Al tanto, que en català no anem pas millor servits, al diccionari del DIEC, la quarta accepció sembla calcada del castellà: 1 4 adj. [LC] Que no costa gaire que s’avingui al tracte sexual. Una dona fàcil. Altrament dit, en això no som pas millors ni estem més avançats que els nostres veïns. Hi ha molt per fer, sobretot perquè al llenguatge s’hi troben fossilitzades moltes formes de pensament antigues, i gràcies a ell, es conserven als esperits. Exemples, els que vulguin: «Sexe dèbil: “Conjunt de les dones”, i ara han afegit, a fi d’apanyar-ho una mica: “utilitzat amb intenció despectiva o discriminatòria”.»

El tema de la censura ja és més complex. Serveix de res «censurar» el diccionari, eliminar, encara que sigui per bones raons, de justícia i amb voluntat de no discriminació, certes expressions masclistes o de qualsevol altre tipus? És possible modificar la realitat canviant o fent desaparèixer determinades paraules, substantius i adjectius? Algú creu, posem per cas, que eliminant del diccionari el terme «llibertat» hom deixaria de lluitar per ella? Sigui com sigui, el meu pensament és que si alguna cosa cal canviar és la gent, els costums, els valors. Només així canviarà el llenguatge amb què s’expressen. Només si els homes deixem de ser masclistes deixaran d’usar-se i de tenir sentit expressions com «dona fàcil».

Ho veig difícil, però, sobretot amb l’exemple de governants com en Rajoy, quinta essència de l’estupidesa i del masclisme més tronat (i encara m’estalvio altres àmbits en que el seu cinisme i mala fe excel·leixen). A Rajoy, per exemple, se li’n refot que les dones cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina. Carlos Alsina, que l’entrevistava dimecres a Onda Cero (recordin que aquest periodista ja li va arrencar allò de «Y en Europa?»), li va preguntar si els governants s’han de posar en qüestions salarials. A la resposta de «No» va insistir: «Y ni siquiera diciendo que si un hombre y una mujer hacen lo mismo, deberían cobrar lo mismo?  I Rajoy, que mai no falla a mostrar la seva toixesa, va respondre: «No nos metamos en eso, demos pasos en la buena dirección, que normalmente es como se resuelven mejor las cosas» Sí señor, la «buena dirección» és abandonar les dones al masclisme i la discriminació dels homes.