LA VERITAT SOBRE LES MENTIDES

Aquests darrers anys hem estat víctimes d’un bombardeig. Els obusos, però, no han fet cap víctima mortal, ni tan sols hi ha lesions que es puguin apreciar amb els ulls. Els projectils no s’han llençat des d’avions de l’exèrcit ni des de bateries de canons, sinó des de les capçaleres i titulars dels diaris, des dels editorials de les ràdios, les boques dels locutors de telenotícies i des de les taules, plenes de micròfons, de les rodes de premsa. Els soldats no anaven tampoc vestits d’uniforme, ni duien gorres, ni lluïen galons: anaven vestits de carrer, sovint amb americanes i corbates. Per això les ferides no són visibles, ja que víctimes només sagnaven per dins. La paraula és una arma poderosa, que amb un cos petitíssim i invisible du a terme accions meravelloses i alhora terribles, perquè tant pot fer cessar la por com infondre-la; tant pot llevar el dolor com provocar-lo; pot infondre gaudi, inspirar compassió, seduir, estimular l’odi o induir a l’assassinat. Sembla com si el llenguatge, esdevingut independent de la realitat, ja no servís per designar les coses sinó únicament per provocar emocions i inspirar creences. És com si les paraules, en lloc de ser un instrument per mencionar les coses i descriure les seves relacions, ho fossin només d’una persuasió que res no té a veure amb la realitat i fins i tot l’altera i la nega. La tesi clàssica segons la qual hi ha diversos punts de vista raonables sobre la mateixa cosa ha estat superada amb escreix per la que diu que el punt de vista construeix completament la cosa, el que ha passat o el que s’ha viscut. I això amb independència de l’objectivitat i la solidesa dels fets o de les realitats. Només així es pot entendre que algú digui, com el ministre Zoido, que no hi va haver violència policial l’u d’octubre, o que les manifestacions independentistes són intimidatòries o tumultuàries, o que els mestres catalans ensenyen a odiar España, o que els nostres polítics (els que són a la presó o a l’exili per fer el que els demanàvem) ens han enganyat. Resulta interessant també la manera com les usen les mentides per reforçar les mentides anteriors, construint castells sencers de truculència. Si fossin de cartes només caldria enretirar-ne una i caurien totes. Però no és el cas, la millor imatge de la xarxa de mentides és una madeixa. Penso ara en les mentides que diuen per desmentir les veritats que van dir en el seu moment…. Recordin, posem per cas, que Cospedal va dir que l’exèrcit estava preparat però que esperava que la seva intervenció no fos necessària. Comparin ara amb el que ha dit Marta Rovira, que hom esperava una intervenció armada. A continuació tota la caverna mediàtica, i l’inefable Millo al capdavant, se li llença al damunt, acusant-la de mentidera, com si no haguéssim tingut un bon tast i bestreta de violència durant el referèndum de l’u d’octubre. Resumint, i per no fer-me llarg, no és menyspreu per la veritat, això, no. Aquestes frases, repetides i augmentades pels altaveus mediàtics, són les bombes que volen provocar en nosaltres desànim, desafecció i desconcert. Només hi ha un refugi per a aquest bombardeig: la intel•ligència i la indiferència, per tal que, en lloc de fer clots i esvorancs en els nostres ànims, quedin sepultades en la pols del seu no-res.