Què és el mal? La pregunteta ha estat l’obsessió de filòsofs i teòlegs des de fa mil·lennis. És fàcil de definir, en principi: el mal és allò que provoca un dany, que causa dolor o mort a éssers capaços d’experimentar-lo. També inclou aquell provocat per la privació del menjar o beure o la destrucció de la fama o el prestigi, reputació o crèdit d’una persona o grup social (la maledicència, la calúmnia, així, són mals, com l’assassinat o el robatori). Establert això, què fa que el mal existeixi? És una realitat o una manca d’ella. És un ésser o una privació, així com la vista i la ceguesa? O més aviat és una realitat tan “real” com el bé?
A l’hora de classificar-lo, podem parlar de mal natural (com ara el provocat per un terratrèmol o una inundació. També es pot considerar d’aquesta mena el que pot fer un lleó amb un turista que s’atansa molt per fer la foto). Parlem també de de mal necessari quan aquest és inevitable per a fer un bé. L’exemple clàssic és el del metge que t’ha d’obrir en canal per treure’t un tumor. És clar, la pertinència de l’adjectiu necessari i la 
seva problematicitat han estat degudament proverbialitzades amb la frase: «Ser pitjor el remei que la malaltia», que al·ludeix clarament a la idea que, sovint, el mal necessari és mal a seques. I finalment, hi ha el mal moral, el que fem els humans voluntàriament, amb accions deliberades, de vegades buscant el nostre bé (al preu de fer el mal dels altres) i de vegades buscant un bé general (fem la guerra per acabar amb totes les guerres…, això deien de la I Mundial). Hi ha qui diu que qui fa el mal sempre és perquè busca el bé, el seu o el d’altres, i que si no ho fa altrament és per ignorància del bé més gran. Discutir el tema ens portaria ara molt lluny i no acabaríem.
Un segon aspecte de la qüestió és metafísic, abasta qüestions teològiques i filosòfiques. Així, per exemple, la pregunta següent ha omplert llibres sencers de teologia: Si Déu és totpoderós i omniscient com és que permet l’existència del mal?. Però n’hi ha d’altres: El 
mal és mal o és el complement necessari del bé? És necessària l’existència del mal perquè, disposant de llibertat, els humans puguem triar què fem? I finalment, el darrer aspecte és el de la interpretació del mal en si mateix, les seves causes, les raons per les quals apareix. És clar que els antics interpretaven una erupció volcànica com un càstig diví, ho feien establint relacions de causa i efecte basades en criteris de successió temporal, justificades només en qüestions empíriques. Però aquest esquema mental és mític, i no ha estat superat per molt que la Il·lustració anunciés, fa segles, la superació de les tenebres de la superstició i la ignorància.
«Tothom té el que es mereix» és una frase mítica. Vull dir que expressa una interpretació mítica del món i del MAL que hi esdevé. Qui la diu manifesta una creença que no està prou justificada per l’experiència. És cert que si beus massa pots morir de cirrosi i si no estudies gaire tens moltes probabilitats de suspendre. Aquests i altres exemples per l’estil justifiquen la idea que hi ha una mena de justícia retributiva pel que fem. Però això no val en absolut com a teoria moral ni com a teoria global de la justícia, ni com a teoria de l’ordre de les coses.
Tenien el que es mereixien els que van morir ofegats al tsunami d’Indonèsia de 2004, o 
esclafats pel terratrèmol de Sichuan de 2008, o per l’erupció volcànica de Pompeia l’any 79 dC? Oi que no? Mereixien res del que els va passar els jueus massacrats als camps de concentració nazis, les dones violades durant els Sant Fermins de cada estiu o els milers d’emigrants ofegats al Mediterrari durant els darrers anys? Si algú digués, dels primers, que són responsables del que els va passar perquè voluntàriament vivien en llocs potencialment perillosos. O dels segons, que els jueus haurien de viure a casa seva i no en països aliens, que les dones violades s’ho van buscar per anar de festa a un lloc ple de mascles beguts i que els emigrants eren responsables per posar-se al mar en barquetes inestables… diríeu que qui parla és un que no hi toca gaire o que té molta mala fe.
Com hem d’entendre ara el que han escrit alguns individus sobre els atemptats a 
Barcelona i Cambrils? Tinguin alguna bajanada delirant de mostra: «No queríais menos turismo? Deseo concedido», o aquesta piulada feta per un regidor d’un partit el nom del qual no vull recordar: «Cuando un país se debilita por ideas independentistas pasan estas cosas. La unión hace la fuerza». Darrera la rancúnia, l’enveja o l’odi contra Catalunya s’hi veu alguna cosa més: una interpretació sobre els orígens i les causes del MAL, en majúscules. Com si hi hagués una mena de justícia còsmica-telúrica-mítica que, sense esperar a l’altra vida, posés les coses a lloc en aquesta. La interpretació que fan és: «El pecat dels catalans és voler la Independència, així doncs, l’atemptat és el merescut càstig.» Igual, en la seva estupidesa, no s’adonen que, si generalitzem l’argument, bé haurien de dir que l’atemptat als trens de rodalies de Madrid el 2004 era igualment merescut, o el de Niça, o el de París. Valenta estupidesa! Ai Senyor, baixeu si no teniu feina. El mal potser no té remei, però l’estupidesa pot curar-se amb educació.
Deixa un comentari