Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 11/07/2017

MIGUEL HERNANDEZEl poeta Miguel Hernández fou condemnat a mort pel consell de guerra sumaríssim d’urgència núm. 20.001 el 18 de gener de 1940. L’havien jutjat i condemnat per «Adhesión a la rebelión». La sentència va ser confirmada per un «Auditor de Guerra del Ejército de Ocupación»… Ara el moviment independentista és considerat sediciós i criminal. Hi ha qui diu que hauria de rebre el mateix tractament que els comandos armats d’ETA. I el referéndum és qualificat, literalment, de cop d’estat.  S’adona el lector de la fácil analogía que es pot establir entreINDEPENDENCE DECLARATION unes coses i unes altres, entre una i altra época, entre els marcs mentals de les persones que van fer i els de les que fan aquest tipus d’afirmacions o d’acusacions? En psicología es parla de «projecció» per referir-se al conegut procediment d’autoexculpació que consisteix a acusar els altres del que hom és culpable. Fins i tot els Evangelis anticipen el concepte sense definir-lo, amb la coneguda amonestació que rep aquell que vol treure la brossa de l’ull del seu company i no és capaç de veure la biga que té al seu propi.

S’adonen de la semblança perfecta que hi ha entre la consideració franquista de les forces armades com «Ejército de Ocupación» i l’article 8 de la Constitució que converteixGUERRA CIVIL PRESONERSel territori estatal en una presó vigilada pel Ministeri de Defensa, com ens va recordar fa poc Dolores del Cospedal? Sabien que Franco, al marge de les divisions cuirassades, tenia una «Columna jurídica», preparada des de juliol del 36, per jutjar els desafectes un cop caigués Madrid? La ironia del nom no és pas meva, sinó dels mateixos militars colpistes d’aleshores, que així es referien als que havien de defensar el Alzamiento des de les cadires dels tribunals i els escamots d’afusellament. No em diguin que no tenim ara, també, una columna jurídica semblant, només que ara el seu nom és Tribunal Constitucional?

ESTELADA

Els catalans volem allunyar-nos d’un estat que ens maltracta, que ens roba i que ens menysprea. No volem altra cosa que la que volien els americans que van escriure la Declaració d’Independència dels Estats Units, l’aniversari de la qual celebraven dimarts passat. Llegeixin, si els plau, el text: ple de queixes però alhora d’il·lusió i esperança en el futur. Jo també vull poder celebrar el nostre 4 de juliol, només que ja em va bé que sigui un 2 d’octubre.

 

Read Full Post »

GRÀCIES MESTRESAquest matí m’he despertat, com cada dia, amb el «Matí de Catalunya Ràdio». A les 7 en punt s’ha pogut escoltar el següent: «Es divendres 23 de juny. Les criatures han assumit que estan de vacances des que es lleven de bon matí fins que les fan anar a dormir. Les famílies encara s’estan fent a la idea dels 83 dies, 83!, que les escoles estaran tancades, i per tant han hagut de buscar alternatives per programar l’estiu com han pogut. Segur que molts de vosaltres avui esteu més pendents de saber què heu de fer o de comprar per a la revetlla d’aquesta nit que de comptar els dies en què tindreu els més petits enganxats a les cames, però ja us ho trobareu un cop passada la nit més curta de l’any. Nosaltres només us n’advertim com a bon servei públic que som.» I vaig pensar, mentre em treia la son deVACANCES ESCOLAR S les orelles: «Ja hi tornem a ser, aquests dels mitjans de comunicació, un altre cop remarcant el nombre de dies de vacances de què «gaudeixen» els mestres i les criatures i, alhora, insistint en la càrrega, injusta i immerescuda, que cau damunt dels pares de les darreres perquè els primers fan festa.  És com dir, «hem de fer-nos càrrec dels nostres fills per culpa dels mestres, que tenen massa vacances», o també, «la solució al problema de les criatures desvagades està en augmentar el nombre de dies lectius del curs».

Marta Romagosa, que és la locutora que ha perpetrat aquest editorial radiofònic ‒penso que la Terribas no s’hi hagués atrevit‒ ha recitat el text sense cap ombra d’ironia. Parin atenció als dos moments culminants de la intervenció. Diu «Vuitanta-tres dies!», i ho repeteix amb èmfasi, per si no ens n’havíem adonat. I al final encara deixa anar un sarcàstic: «Nosaltres només us n’advertim com a bon servei públic que som», com si ens FORMACIÓ PERMANENTavisés d’una pedregada. De què ens adverteix, del fet que haurem de fer-nos càrrec dels nostres propis fills, dels que hem parit o hem adoptat?  D’això ens adverteix? De les nostres obligacions com a pares? És que ens vol fer creure que els responsables vertaders dels nostres fills són els seus mestres? Sí, els mestres que n’han tingut cura, amb amor i paciència, tot el curs? Jo, per a aquests mestres no tinc pas cap retret ni demanda. Només els dic: «Passeu unes bones i merescudes vacances ‒la meitat de les quals seran de formació i preparació de classes‒ i sobretot, gràcies, moltes gràcies!»

Read Full Post »

MISSALA Jaume Balasch i Bastardes el va salvar un missal. Estava detingut a la presó, pendent de judici. El seu delicte era haver estat alcalde d’Oliola (la Noguera) durant la República i fins que va acabar la Guerra Civil amb el triomf dels sublevats. A la presó tothom era obligat a assistir a missa. El capellà, mancat d’escolanet, va demanar als reclusos si algú estava disposat a fer aquest servei. «Jo mateix», va dir en Jaume. A l’hora de preparar la cerimònia, el capellà vMISSAL 2a observar, astorat, com en Jaume triava, sense indicacions, l’abillament que corresponia: l’alba, l’àmit, l’estola, el cíngol i la casulla que tocava vestir, i com obria el missal per l’indret precís. Li va preguntar: «Que ets capellà?» a la qual cosa, en Jaume va respondre que no, però que havia estat seminarista prou temps com per vestir sotana. «Doncs no pateixis, que d’aquesta en sortiràs», va concloure.

alba cíngolI així fou: en Jaume Balasch va romandre un temps a presó ‒no debades el seu crim havia estat la seva funció municipal al servei del poble d’Oliola‒ però el capellà feu honor a la seva paraula i va intercedir per ell davant les autoritats i jutges franquistes, de manera que a la fi fou alliberat sense judici. Tot plegat seria una anècdota interessant sinó fos pel caràcter tràgic i llastimós del context en què està inscrita: la repressió i els consells de guerra sumaríssims (63.961 només a Catalunya)afusellament amb què el dictador Franco va castigar els vençuts que s’havien significat durant la República. L’anècdota també revela el caràcter de les acusacions i la inconsistència de tot el sistema judicial repressor. El capellà, probablement, va salvar en Jaume, i va fer bé. Però en Jaume, segurament, no era més innocent,  i tampoc més culpable, que tots els que estaven amb ell engarjolats.

feixismeEl Parlament de Catalunya ha declarat nuls tots els consells de guerra franquistes, constatant la innocència de tots els condemnats per la dictadura. Si els acusats eren innocents, qui són els culpables? Els culpables són els seus acusadors, ho són aquells que els van jutjar i els van condemnar. La culpabilitat sencera recau sobre el franquisme. No avançarem fins que els hereus d’aquest, ara franquisme sociològic al govern de l’estat, s’avergonyeixin del seu passat.

Read Full Post »