Jo no sé vostè, però quan duc el cotxe al taller, vull que me l’arreglin. No en tinc prou que em diguin que no se n’han sortit però que he d’abonar igual la factura perquè el mecànic s’hi ha estat hores i, sobretot, s’ha esforçat molt. Tampoc no em satisfà que em diguin que m’he de fer al càrrec que l’operari té problemes a casa, que no s’entén amb els pares (amb els quals, pel que sembla, encara viu) i que, a causa d’altres variades circumstàncies, li costa concentrar-se: el distreu cada mosca que es posa damunt del càrter. Per tot plegat em rebenta que, per arrodonir el discurs, el propietari del taller, mentre em torna les claus d’un cotxe que no arranca, em presenti la factura dient que ja em faran un «pla individual de pagament», a còmodes terminis, però que pagui igualment.
L’anterior, punt per punt, és la situació en què es trobaran molts professionals d’ensenyament aquesta setmana que comença, quan s’hagin de posar les notes d’ESO i 
primer de Batxillerat. Dels propis alumnes, per descomptat dels pares i fins i tot d’alguns tutors acadèmics rebran «factures» similars que hauran de satisfer-se amb aprovats immerescuts. Per obtenir el títol d’ESO, que permet accedir al Batxillerat, i d’aquí a la universitat, no cal haver aprovat totes les matèries. Amb dues de suspeses es pot passar, si l’equip docent considera que el pes o la naturalesa de les matèries no impedeixen assolir les «competències bàsiques». Ja poden imaginar què significa tot plegat: menyspreu autoritzat de determinats elements del currículum, pressions diverses, ajustament de resultats a la mida intel·lectual dels 
avaluats. El problema no és que calgui fer una educació inclusiva que proporcioni a tothom els mínims imprescindibles, si cal amb les necessàries adaptacions. El problema és quan l’excepció s’arrossega i esdevé sistèmica, quan les adaptacions puntuals passen a ser globals i permanents, què passa quan tothom sap ‒també a segon de BTX‒ que si es deixa una assignatura te l’aprovaran igual perquè, pobre, puguis fer la selectivitat. Què passa, en fi, quan els alumnes ‒que en això ja segueixen les passes dels adults que seran‒ apliquen la llei del mínim esforç, aprenen a obtenir el mateix
a menys preu.
Les resultes de tot plegat són conegudes: depreciació dels títols. Cada cop valen menys perquè no costa gaire obtenir-los. I alhora depreciació de les competències que aquests títols acrediten. Pensi una mica, qui vol que l’operi de les morenes (hemorroides, dit científicament) ? Vol un metge que sàpiga molt i que hagi tret tot d’excel·lents o ja li va bé un d’aprovats justets o regalats?
Massa veritats juntes… la societat no ho pot digerir!