ESTRENYEM-NOS LA FAIXA

Abans d’ajupir-se per aixecar el pes, el practicant d’halterofília s’estreny fort el cinturó. Hi ha una bona raó per a fer-ho. L’esforç podria provocar-li una hèrnia si no anés ben estrebat. Per la mateixa raó els castellers s’estrenyen bé les faixes abans de començar tota la cerimònia dels aixecaments, una mena d’halterofília coreogràfica molt més vistosa i espectacular.

La faixa, que tants usos ha tingut i té per a ambdós sexes, ha donat per metàfores i frases fetes. «Anar amb el roc a la faixa», per exemple, devia néixer quan la faixa feia tant de cenyidor com de protector de la ronyonada. La frase significa que hom procedeix amb precaució, que està vigilant o que para compte que no el fotin o li prenguin el pèl, i alhora, també, que disposa de recursos per fer front al que calgui. De la Franja enllà, on no entenen les nostres dites, prou que pensen que el refrany significa preparar-se per a la guerra o, pel cap baix, per a la baralla; segur que la referència al roc els fa ensumar sang. No ens hauria d’estranyar; no fa pas tant temps que van confondre el nostrat «endavant les atxes» de la processó del vespre abans de la Diada amb una crida a matar algú a cops de destral, entenent-lo, és clar, com un cant bel·licista. Bé, ja se sap que no veiem altra cosa que aquella que ja portem dins.

«Agafar-se fort», és una altra expressió que m’agrada. Té un cert parentiu semàntic amb l’anterior. Sempre anticipa, després de posar una coma, una frase com aquesta: «que vénen corbes» o «que ara va de bo». El sentit també és inequívoc: cal parar compte perquè hi ha perill i, en qualsevol cas, es preveuen dificultats. Les dues frases, sense dubte, valen per al dia d’avui i per als que vénen. Anunciada la data i la pregunta del referèndum ja no cal esperar més menyspreus, sinó directament amenaces d’intensitat creixent, maridades  amb tots els averanys apocalíptics que la imaginació pugui inventar. Serà difícil superar, però, l’inefable “Catalunya vagará por el espacio si se independiza”, del benvolgut exministre Margallo. En qualsevol cas, tot plegat res més que pixum damunt de les estàtues. Que troni tant com vulgui, mentre no pedregui. I recordeu que el roc, a la faixa, el duem nosaltres. No pas una arma, car no n’hi ha d’altra que la determinació i el coratge, al costat de la raó i la democràcia. Catalunya serà el que vulguem els catalans, al capdavall, a partir d’ara tot depèn de nosaltres.