L’agost de 1865, Gueràsim Chistov, fill d’un comerciant i cismàtic religiós, fou acusat de l’assassinat amb premeditació de dues velles a Sant Petersburg: una rentadora i una cuinera, amb l’objectiu de robar l’ama de la casa. Tot l’apartament estava en desori i vàries joies havien desaparegut d’un bagul de ferro. Havien mort les víctimes a cops de destral. Aquest fet real va ser el punt de partida de la novel·la: Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski, publicada en forma de fulletó durant tot l’any següent. L’any passat celebràvem el seu 150 aniversari.
El més interessant de Crim i càstig no és, malgrat la truculència del tema, la història del doble assassinat d’una usurera i de la seva germana, sinó l’anàlisi dels motius del criminal: Rodion Raskòlnikov, un jove estudiant de lleis, que viu en la misèria, sostingut
pels esforços de la seva família, també pobra, que es desviu per pagar-li els estudis. Dostoievski va escriure tres versions en esborrany dels motius del crim. En la primera, 
Raskolnikov mata un ésser menyspreable per fer el bé amb els seus diners. Una cosa semblant a un Robin Hood modern. En la segona es tracta d’alliberar el món d’una vella cobdiciosa i mesquina, que, com un paràsit, s’alimenta i enriqueix de l’estat de necessitat dels miserables, i tot plegat es fa pel bé dels humiliats i dels ofesos. En la tercera versió, Raskolnikov du el seu pensament fins a l’extrem i, en una article publicat en un diari exposa que hi ha individus que «tenen dret moral a matar» perquè, d’alguna manera, estan per damunt dels altres i només amb llibertat d’acció seran capaços de dur a terme accions que, finalment, beneficiaran la humanitat. D’alguna manera, les tres versions es fonen en una al llarg del relat. Tot plegat sembla un despropòsit: Raskòlnikov vol assassinar per amor al proïsme, només per fer el bé. Si atenem a la lògica cristiana, posem per cas, això no és possible perquè, si més no en teoria, els mitjans han de ser tan purs com els fins, per bones que siguin les intencions. Però l’autor de l’obra, cristià ell mateix, no defuig el dilema. Imaginin vostès –ara l’exemple és meu‒ que el Doctor Fleming, descobridor de la penicil·lina, que ha salvat, literalment, milions de vides, hagués mort algú per aconseguir-ho, fins i tot premeditadament, i encara que el fet no hagués tingut res a veure amb la seva investigació. Observem, dit sigui de pas, que no plantegem el típic dilema utilitarista: anem amb un tren que no podem aturar, si seguim per la via principal atropellarem cinc persones, si ens desviem per un ramal, només n’atropellarem una. El tema no es resol amb un simple càlcul de costos i beneficis. Al contrari, és un vertader dilema moral, que implica una reflexió se
riosa sobre els fins i els mitjans. Així plantejat, consideraríem que el descobridor hauria tingut el «dret moral a matar», o, pel contrari, retrocediríem davant l’aparent gratuïtat del crim?
Sigui quina sigui la resposta, recordin que Dostoievski fou un dels primers a plantejar la pregunta, i que aquesta encara enquimera més d’un. Vet ací una invitació a la lectura d’aquest clàssic de la literatura.
Deixa un comentari