DRET A UNA MORT DIGNA

“No me voy por cobarde ni porque esté solo y piense que me van a cuidar mal. Al contrario. Tengo una mujer y unos hijos que sé que se van a desvivir por mí” Així s’expressava José Antonio Arrabal pocs dies abans de morir, quan ja tenia clar que hauria de plegar de viure sense ajuda. En efecte, a España la llei d’Autonomia del Pacient de 2002 només contempla la possibilitat de rebutjar un tractament que allargui la vida. La sedació terminal, també permesa, només és aplicable als malalts als quals resten poques hores de vida ‒cosa que han de determinar els metges segons criteris variables‒ i no val per al seu cas. Arrabal no s’estava morint literalment, no sentia dolor agut i insuportable, però sabia perfectament que havia d’acabar, en pocs mesos, paralitzat com un vegetal. La seva malaltia, una ELA (paràlisi lateral amitròfica), irreversible i incurable, sempre acaba de la mateixa manera.

Comptat i debatut, a José Antonio només tenia dues alternatives. La primera: fer-se cuidar per la seva família fins que la sedació terminal fos inevitable, i pel camí acabar de perdre el poc control que li quedava del seu cos; ara ja només podia parlar i moure un braç amb dificultats. La segona: plegar de viure ara que encara podia decidir-ho. A España no podia esperar que altres l’ajudessin: el seu acte és legalment un suïcidi, i la llei preveu penes de presó per a les persones que cooperin amb «actes necessaris» a la mort voluntària d’una persona. Podia anar a Suïssa, on està permesa aquesta ajuda, però el viatge i el procés costen 12.000 euros, que va preferir estalviar a la seva família. Així que només li va quedar una opció: «Me indigna tener que morir en la clandestinidad», se li veu dir al vídeo on enregistra la seva mort per a la posteritat. La frase és un judici definitiu i inapel·lable sobre la legislació penal i sanitària del país: arcaica, plena de prejudicis religiosos i sobretot indiferent al patiment dels que han de morir. Legislació, però, que no coincideix amb l’opinió de la gent a les enquestes. Segons aquestes, el 80% de la població estaria d’acord a despenalitzar l’eutanàsia. Si tothom creu que tenim dret a la vida però no l’obligació de viure a qualsevol preu, com és que les nostres lleis ens obliguen encara a malviure abans de morir?