Durant l’antiga República Romana*, als corruptes o prevaricadors els esperava un càstig exemplar: els arrancaven el nas, els posaven en un sac i els llençaven al mar. La paraula «corrupció» ve del llatí «corruptio», que significa fa o no fa el mateix que ara. Té un significat directe d’alteració d’una substància per putrefacció, i un de metafòric: degradació dels costums, modificació o desnaturalització d’una cosa, persona o pràctica. Els romans, doncs, castigaven els funcionaris corruptes, aquells que s’havien deixat subornar amb diners o favors per a ells o per als seus familiars, i també aquells que, coneixent la llei i tenint l’obligació d’aplicar-la, com els jutges i magistrats 
electes, la incomplien amb plena consciència, cometent prevaricació. És fàcil de constatar com aquestes pràctiques segueixen vigents, amb les mateixes formes i circumstàncies, que no costaria res d’exemplificar amb els suborns «post hoc» o diferits, de les companyies gasístiques i elèctriques als polítics jubilats, amb els suborns directes de retorn immediat en forma de contractes de la Gurtel, amb Bárcenas i tot el PP al darrera, i amb la prevaricació constant dels jutges del suprem.
La frase del títol, però, té un sentit més ampli. Significa «la corrupció dels millors és la 
pitjor». Inevitablement, la frase ens fa pensar en els governants que tenim, posem per cas, a España i ara, des d’ahir, als Estats Units, on dos manifestos incompetents i, cadascun a la seva manera, corruptes, governen milions de persones. Un incompetent o un corrupte situat a l’esgraó més baix del poder polític, econòmic, religiós o educatiu no pot fer molt mal, fora del seu reduït abast. En canvi, l’individu situat al cim fa mals que afecten tothom. A la primera democràcia que va existir ja es va observar aquest perill. Per això el filòsof Plató, autor de la primera Utopia que registra la història: La República, va imaginar que el problema de l’estat es resolia amb una encertada elecció del governant. Aleshores no hi havia separació de poders ‒ara no gaire, tampoc‒ i els executius feien les lleis al seu gust. Si qui manava no coneixia altra justícia que les seves preferències privades o corporatives, la justícia desapareixia. És el que als diàlegs 
platònics s’expressa amb la frase, lacònica i alhora sintètica de: «La justícia és el que convé a qui té el poder, tant és que si es tracta d’una democràcia com d’una oligarquia». Així fou com Plató va concloure que l’única solució era que governessin els filòsofs, els més savis i els únics que coneixien la justícia en sí mateixa, els únics que, amb tot el dret, podien ser anomenats els millors. Però precisament per això mateix, si mai es corrompien, la seva saviesa, mal dirigida, faria el major mal.
Què fa que, entre nosaltres, els millors no vulguin prendre sobre sí l’enorme responsabilitat del poder i només els pitjors es barallin per ell? No tenim, també els ciutadans bona part de culpa en desinteressar-nos del govern, permeten que aquest sigui ocupat per les persones més interessades?
* República Romana: em refereixo al temps en què SPQR (Senatus Populusque Romanus: El Senat i el Poble de Roma) tenien encara algun sentit i els romans encara no s’havien sotmès al jou de l’imperi i de la tirania.
Deixa un comentari