Si de quatre individus, només un té un pollastre, un cop feta l’estadística corresponent, cadascú disposa d’un quart. És meravellós això de la Renda per Càpita. Les matemàtiques reparteixen que és una meravella. Gràcies a individus com Amancio Ortega (el del pollastre, president d’INDITEX, que, com ara s’ha sabut, té una arquitectura financera estalviadora d’impostos) resulta que cada espanyol disposa de 29.863 euros. Ja veuen què fàcil que és ser ric, segons l’estadística. Ara bé, això de la riquesa és una realitat absoluta o relativa? Ortega és ric aquí i a Honolulú, però un català pobre és comparativament igual de pobre a Marroc o Mauritània? I a Anglaterra o als Estats Units?
Després hi ha la riquesa subjectiva. Hom pot ser ric i sentir-se pobre, com fa Esperanza 
Aguirre. Dijous va dir, tractant de justificar que la vicepresidenta Soraya hagués fet parar el cotxe oficial a la Gran Via de Madrid per fer unes compres, que «Los sueldos de los políticos no dan para mucho y por este motivo se ven obligados a comprar en tiendas baratas como Primark o Zara». Renoi, qui guanyés els seus 94.758 euros bruts anyals, o els 73.486 de la Soraya ‒sobres a part.
Ser ric, benvolguda Esperanza, és mala cosa, especialment ser un nou ric. Has d’aguantar mirades de reüll i comentaris maliciosos dels rics de tota la vida. Et diuen «arribista» i et miren amb desdeny, com si els teus quartos no valguessin tant com els seus perquè no tens «classe». I si, per un casual, tens més quartos que ells, alhora que et menyspreen també t’envegen, i aleshores això et dóna bo. Perquè ja se sap, només hi ha enveja entre semblants. Ningú no enveja la força d’un lleó sinó la d’un altre home. Per això, quan passa, tu, el nou ric, et prens l’enveja del vell com un reconeixement.
Encara hi ha una darrera consideració: viuen més els rics que els pobres? L’esperança de vida és una cosa més mal repartida del que sembla, i té a veure amb la desigualtat. Així, als països on la desigualtat entre rics i pobres és més gran, proporcionalment, els pobres tenen menys esperança de vida. A més, els pobres dels països pobres viuen més que els pobres dels països rics. Quina paradoxa. En canvi, els rics viuen, arreu, fa no fa el mateix, és a dir, una mica més que els pobres.
Al final, però, vells i nous rics volen ser-ho perquè els diners compren vida. Amb ells 
compres salut i bons aliments. I quan convé bones reparacions, tractaments i restauracions del cos. Però el més important és que amb diners compres temps: altres treballen per tu, i estalvies esforç, treball i temps. Així, si acumules un capital infinit sembla que tens un temps infinit, com si l’acumulació de diners treballés contra la mort. Llàstima que no sigui cert. Perquè la mort no l’ajornes ni l’evites. Al final fas un bonic cadàver daurat. I ets, és clar, el més ric del cementiri.
Deixa un comentari