FOT UN FRED QUE CREMA

Tenia altres títols per a l’article d’avui: foc glacial, fred abrusador i llum negra. Tots són oxímorons, això és, termes que contenen una contradicció o conceptes de significats contradictoris que hom juxtaposa. La mateixa paraula «oxímoro» és el que diu, car «oxí» en grec, significa punxegut, i «moró» significa arrodonit o sense punta. És una figura retòrica que neix de l’enginy i que serveix com cap altra per treure punta a les contradiccions de la societat. Així és com parlem d’«intel·ligència militar», d’«eficàcia política»  i d’«ètica empresarial». Les dues darreres mereixen un a part després de la mort de la senyora de 81anys a qui li havien tallat la llum fa dos mesos.

Faci el que faci el Parlament de Catalunya està mal fet pel Tribunal Constitucional, especialment si fa lleis que millorin els drets dels ciutadans o dels consumidors. Que Catalunya té una llei de Pobresa Energètica que prohibeix a les companyies tallar el subministrament als usuaris necessitats, doncs la declarem inconstitucional, ni que sigui parcialment. Anvaparar! Si España no ho té, Catalunya tampoc. És com aquell guerxo que es consolava burxant amb un punxó els ulls de tots els que es trobava pel carrer. El TC ja ho «afina» convenientment, amb això tan socorregut de «invasión de competencias del estado».

En aquest joc d’amagar en què s’ha convertit la vida social i política del país, la fugida d’estudi més grotesca és la que ha protagonitzat la companyia Gas natural. «La culpa és del govern» ha dit el seu conseller delegat, per no desenvolupar un reglament de la llei. La frase és d’antologia: la llei preveu que les companyies, abans de tallar el subministrament, han d’informar els ajuntaments pertinents. Per a llegir, comprendre i complir això no cal cap reglament. Vergonya, doncs, per Gas Natural, i de retruc, per a la Caixa de Pensions (la nostra, diuen…) accionista majoritari, que també es cobreix de glòria. Tampoc no queda ben parat l’ajuntament de Reus, que sabia de la situació de l’anciana, i que no se’n va preocupar prou. Ben retratats quedem, tots, en aquest mirall brut de la política i l’empresa. I mentrestant, Aznar, González, Roca, Borrell, Solbes i 43 ex càrrecs més escalfant-se amb el sou de les elèctriques d’España.

Algú dirà, amb prou mala fe, que ni empresa ni ajuntament tenen la culpa que la senyora calés foc al matalàs. Sí, és clar, com tampoc no té culpa el ministeri de Foment quan en un punt negre de la carretera hi moren 50 persones cada any. Però sí que tenen la culpa de tot plegat, car la relació de causa i conseqüència és ben clara i fàcil d’establir. Tan clara i evident com la que hi ha entre els expolítics que hi ha als consells d’administració de les companyies elèctriques i gasístiques i l’augment dels preus dels productes que comercialitzen, un 25% en 6 anys. I de tot plegat, sempre en pateixen els més pobres, com la senyora morta pel foc. I és que ja ho diuen, de l’arbre caigut, tothom en fa llenya. Llenya per a la llar del ric, és clar.