THE UNDERGROUND RAILROAD

The underground railroad (el ferrocarril subterrani) era una extensa xarxa de camins i llocs (granges, pallers, soterranis de vivendes habitades) on s’amagaven els negres fugits del sud dels Estats Units d’Amèrica que viatjaven fins al Canadà, on l’esclavitud estava prohibida. En realitat, és clar, el ferrocarril no era subterrani ni era de ferro. Eren persones abolicionistes de tota mena, especialment quàquers, que arriscaven les seves vides, hisendes i llibertat ‒hi havia una llei que obligava a perseguir els esclaus fugitius i tornar-los als seus amos‒  per tal de fer possible la llibertat d’uns éssers humans. Això passava als segles XVIII i XIX, i fins l’any 1863, durant la Guerra de Secessió, quan la tracta fou prohibida per Abraham Lincoln. Canadà era la Ítaca dels esclaus negres que somiaven la llibertat fa un segle i mig. De fet, en els missatges xifrats que feien servir per comunicar-se els associats, Canadà era «la terra promesa» i el riu Ohio era el «Jordà». Ara no són només els negres els que volen sortir dels EUA cap al nord. Dimarts al vespre, quan s’anaven coneixent els avançaments dels resultats electorals que donaven la victòria a Donald Trump, es va col·lapsar diversos cops el web d’immigració del Canadà. Alhora, les cerques a Google amb els mots: «How to immigrate to Canada», «immigrate» i «end of the world» es convertien en majoritàries. No m’estranya, la veritat. Fins i tot he arribat a pensar que el meu molt admirat Leonard Cohen (nascut a Montreal ‒Quebec‒ i resident a Los Angeles ‒Califòrnia) ha accelerat el seu traspàs tot just saber els resultats electorals perquè les seves cendres poguessin ser dutes com més aviat millor al seu Canadà nadiu. Que la terra li sigui lleu. Hallelujah!

Pocs van predir la victòria electoral (que no en nombre de vots, tot s’ha de dir) del magnat maleducat, misògin i racista. En prou feines Els Simpson i el cineasta Michael Moore. Però en realitat no ens hauria d’haver sorprès tant. Plató, al seu llibre La república, fa dos mil cinc-cents anys, ja havia descrit la degeneració dels règims polítics. Els tres pitjors, segons ell, són l’Oligarquia, la Democràcia i la Tirania. El primer és el domini dels potentats, que provoca una dramàtica divisió de la societat entre rics i pobres. La democràcia neix perquè els pobres volen igualtat i llibertat, però els excessos d’aquestes dues els durà, paradoxalment, a la dictadura. Diu Plató que en democràcia, amb tantes faccions i interessos, qui vol manar ha d’afalagar els desitjos i esperances del poble; ha de compartir les seves mateixes passions i fòbies, i ha prometre el que no pot ni vol complir per tal d’obtenir els vots dels ciutadans. És així, presentant-se com el salvador del poble ‒Make America great again, deia Trump‒, com el demagog aconsegueix el poder absolut. Quan en disposa, en els primers dies, escriu Plató, «és ple de somriures, saluda tothom qui troba… fent promeses en públic i en privat, alliberant deutors i distribuint terra al poble i als seus seguidors, volent fer-se el bo a tothom». Però al final, el demagog s’embriaga de poder, perquè aquest és el seu destí. La lluna de mel entre ell i el poble acaba, i el demagog esdevé dictador. Al capdavall, és el que li toca a la seva natura. Plató deia que els règims polítics neixen de l’ànima dels pobles i dels governants, i expressen la seva personalitat, els seus desitjos i passions. L’oligarquia és la passió pels diners dels rics, la democràcia és el resultat de la passió per la llibertat i la igualtat dels més pobres i febles, contents que tothom es vegi obligat a l’anivellament i a la misèria. La tirania neix de l’esperit de domini, que paradoxalment apareix de l’excés de llibertat i de la decadència de l’autoritat. El dictador promet posar ordre i afavorir el poble. Tot això fou escrit fa molt de temps, però ha passat un cop i un altre. Recordin Hitler, recordin Berlusconi… aviat recordarem Trump. Si el sobrevivim.